En l’última setmana he tingut tres vegades el mateix somni. Així, de manera repetitiva i sense donar-me temps a tractar de posar ordre en aquella fantasia. Sembla que durant les hores de son he optat per canviar de professió i dedicar les meues energies a arbitrar partits de futbol. Per què? És tot un misteri, més quan de futbol sé com s’escriu i poc més. Però, per a incrementar el grau de desassossec que em produeix aquest somni, al gir professional que experimenta la meua vida a les nits, s’afegeix també un nom propi. Concretament, el d’un presentador d’informatius amb qui suposadament mantinc una relació afectiva que mai m’haguera passat pel cap. De sobte, el meu jo quan dorm és àrbitra de futbol i parella de José Ribagorda. No sé si consultar alguna vident que puga donar llum a aquests fets, però de moment, així vaig, pul·lulant pel desconcert de la meua tria nocturna. Un desconcert que comença a afectar també la vida diürna en veure’m envoltada en situacions que no sé com interpretar.
Quan un dissabte a les deu del matí algú toca a la porta de casa, dones per fet que serà alguna veïna amb una urgència o amb alguna notícia inesperada que, per regla general, vindrà acompanyada d’un número. El número de la sala del tanatori on continuareu la conversa unes hores més tard. El que no esperes en absolut és trobar a dos dones mudades com si fora el dia de la patrona que, directament i sense immutar-se, canvien el «bon dia» per un «venimos a hablar con usted de guerras y enfermedades». Així en gelat i sense una mínima introducció que done peu a posar-te en alerta. De veres? Algú pensa que això és manera de començar un cap de setmana? O encara pitjor, una amistat?
El primer que em va venir al cap va ser demanar-li que afegira al seu catàleg d’imprescindibles un capítol dedicat en exclusiva a la pau mundial que poguera servir-li com a aval per a presentar la seua candidatura a Miss Univers. No obstant això, no van caldre les paraules. Crec que la meua cara va ser suficient perquè aquella parella desistira automàticament de les seues intencions inicials. Tot sense necessitat de recórrer a gestualitzacions assajades, per la meua part, sinó de mode natural. És cert que no em vaig adonar fins després que portava a una de les mans els guants de boxa amb què seguia la meua rutina diària abans que sonara el timbre i que van poder interpretar aquest detall com una maniobra intimidatòria que en realitat no ho era.
Mentre les escoltava només pensava en aquell aforisme de Ramón Eder de «me gustan las frases que comienzan donde terminan», en tant que aquell era exactament el destí de la possible conversa amb aquelles dones.
La primera regla perquè una relació puga quallar ha de ser mesurar les frases introductòries. Si la primera impressió és la que compta, la primera aproximació dialèctica també té la seua part de responsabilitat, i sí, també valorar el moment és important. Vaja, tot de manual!
D’acord que «venimos a hablar con usted de guerras y enfermedades» no és un bon començament un dissabte de matí, ni qualsevol altre dia de la setmana. Això millor deixar-ho per als informatius i espais de successos, la línia que separa els quals cada vegada em resulta més complicada de distingir.
Cert és que cadascú és lliure de plantejar els temes que considere adequats per a trencar el gel, però si vas a casa d’una altra persona, almenys deixa que siga l’amfitriona qui faça la tria inicial.
Pot ser que en el moment actual, i donades les meues aficions nocturnes, possiblement la conversa derive en qüestions futbolístiques i en amors clandestins que mai m’haguera plantejat, però que arriben per sorpresa. Quede clar que, de moment, entre Ribagorda i jo, no hi ha hagut sexe, però qui sap si encara acabem marcant-nos una tanda de penals en tota regla. Sempre serà més agradable que parlar de guerres i malalties. Dic jo.