Fa unes setmanes m’adonava que arriba una edat en què els soterrars i els vetlatoris són necessaris per a reunir les famílies. Abans ho havien sigut els sants, especialment els dels tios que eren cita obligada en la meua infantesa. També els aniversaris dels cosins i cosines, o les comunions, amb aquells llibres de signatures nacrats i aquells plats d’entremesos presidits per una bola d’ensaladilla i una rodanxa de mortadel·la que resultava exòtica en grau superlatiu. Tampoc faltaven les bodes i el seu potencial per a endinsar-nos en la combinació de còctels no aptes per a la salut, o els cigarrets amb què les mares es permetien jugar a ser modernes, o franceses, que per a nosaltres venia a ser exactament igual.
Fins i tot estaven aquells dies d’estiu que eren l’excusa perfecta per a parar taula mentre el meló es refrescava en la font, i els majors triaven l’ombra perfecta per a compaginar digestió i descans de la vista.
Amb els anys tot allò ha evolucionat a un no res. Els sants no se celebren, o almenys no a aquell nivell, els aniversaris han deixat de ser familiars, i les comunions i les bodes han evolucionat a un altre epígraf més glamurós i menys natural on una wedding planner marca cada moviment i cada gest davant les càmeres.
Ni tan sols aquells dies d’estiu tenen cabuda perquè quadrar agendes és massa complicat i les prioritats d’uns i altres tenen dificultats per a ser compatibles.
Així les coses, ja sols ens queden els soterrars per a rememorar aquelles trobades familiars que enfortien llaços o que derivaven en desastre. Però que, malgrat tot, eren casa.
Per a ma mare els soterrars sempre eren festa major. Una excusa per a mudar-se i per a tornar als seus orígens. Per a rebre i per a regalar abraçades. Per a enyorar, però també per a oblidar. Per a plorar i per a riure. Per a lamentar pèrdues però també per a celebrar la vida. Fins i tot per a revelar secrets familiars, de vegades per voluntat pròpia i d’altres no tant.
Curiosament, els soterrars eren una forma de supervivència, personal i emocional. Un adeu i una benvinguda. L’adeu als que ja no hi eren i la benvinguda a l’anhelada proximitat que, per uns motius o altres, havia quedat en segon terme.
Per a ma mare, acomiadar cosins i cosines era recuperar per uns instants la infantesa. Era abraçar-se al passat i tractar d’assumir que ja no hi havia opcions per a compartir futur.
Acomiadar germanes i cunyats era una altra cosa. Era acceptar que s’apropava el final i amb ell la incertesa de l’endemà.
Fa uns dies, malauradament, era jo qui acomiadava un dels meus cosins i reconec que per uns instants em vaig veure reflectida en ma mare. Agafant la carretera que m’emportava a aquella infantesa que, uns i altres, em van fer recordar, entre abraçades, llàgrimes i afectes que perduren malgrat la distància, l’edat, el temps o les diferències.
Ens acostumem a esquivar sentiments, a tancar portes, a prioritzar obligacions, de vegades autoimposades, a congelar desitjos, i passem per alt que, com la cançó de Serrat: «De tant en tant la vida ens besa en la boca». Encara que siga en la sala freda d’un tanatori, deixem-la fer i acceptem la invitació per eixir amb ella a escena perquè deixar passar el torn, no és bona idea.