Hui se suposa que només posar un peu en la porta de casa veuré com cauen cors de cotó del cel, mentre de fons sonen uns violins, i Colin Firth m’estarà esperant en regirar el cantó amb dues dotzenes de roses roges i dos bitllets amb destinació a la Costa Amalfitana.
Hui que, en realitat, als únics que trobaré al regirar el cantó serà els testimonis de Jehovà amb la seua paradeta i l’únic que caurà del cel serà una gelor de por, com cada matí quan isc de casa.
Hui que se suposa que l’amor ho inunda tot i més, em ve al cap el mostrari de fracassos i urgències al qual vaig anar a parar fa uns dies, per imposició, que no per voluntat pròpia. Un mostrari que s’extenia de punta a punta de la barra d’aquell bar on l’ambient era un compte enrere cap a la desesperació i l’entrecuix. La banda sonora, encara que només en el meu cap, era aquell «barras de bar, vertederos de amor» d’El último de la fila. Els que sonaven realment eren Camela amb «Cuando zarpa el amor». I sí, l’amor havia fugit a marxes forçades d’aquell outlet on l’ambient era tan ranci com aquelles xapes d’or amb el grup sanguini que ens regalaven en fer la comunió, però semblava que allò no li importava a ningú dels presents.
Per moments em vaig sentir com aquelles fruites que passaven de mà en mà de les clientes quan acompanyava a ma mare al mercat de xiqueta. Un espectacle que, em resultava fascinant i desconcertant alhora, en comprovar com aquelles mans eren alienes a l’advertència per a no tocar el gènere, que lluïa ben vistosa en cartells que semblaven invisibles als ulls d’aquelles dones.
De totes, totes, aquella barra on vaig anar a parar, no era en absolut terreny per a l’amor, el qual jugava amb clar desavantatge davant el sexe. Dos conceptes capaços de sobreviure sense enyorar-se però que ben conjugats poden ser una combinació absolutament deliciosa.
Definitivament, allà no hi havia espai per a unir conceptes, sols ganes de sexe del que no entén d’haver de fer malabars i alguna que altra acrobàcia per a regalar-se, a més, temps i carícies. Del que sols entén d’una urgència i d’una immediatesa equiparable a la que porta a devorar capítols de les sèries de moda d’un sol cop. Sense pauses que contribuïsquen a incrementar l’interés i el desig.
Del que no entén de començar amb els piano fins arribar als crecendo reconvertits en focs d’artifici carregats de riures, d’afectes i plaer. Del que no entén d’estimar-se amb la clandestinitat d’un Banksy i la delicadesa d’un Bernini. Del que no entén de la coordinació perfecta dels moviments per encaixar afectes al ritme que marquen els batecs dels cors.
Del que no entén de la importància de la posada en escena, del goig de compartir els preparatius, de triar escenari, de calmar els nervis previs i de gaudir de cada representació com si fora l’última.
Del que no sap com d’important és que les mans siguen tendresa i bàlsam perquè quan ja no ho són, està escrit el punt i final.
D’acord que com cantava la Carrà «en el amor todo es empezar» però d’entrada, començar amb un escenari així de ranci de fons, no sembla la millor idea. Entre els outlets de l’amor i la coentor imposada dels 14 de febrer, sempre hi ha un terme intermedi que fa que valga la pena intentar-ho qualsevol dia de l’any.