La venda de la casa on vaig nàixer i créixer em portava, fa uns dies, a decidir entre quins records salvar de la crema i quins llançar a l’oblit definitivament. Mentre l’espai no té límits, acumular és fàcil. Seleccionar quan l’espai marca fronteres resulta molt més complicat. De sobte, la infantesa i joventut emmagatzemades dins d’aquelles quatre parets havien de quedar reduïdes a una simple caixa. No més.
Desfer-se d’algunes coses va ser més que senzill. Possiblement, fins i tot, sanador. Dins d’un calaix van aparéixer aquelles primeres ulleres que van minvar la meua autoestima. Bé, si no les ulleres, sí que ho va fer l’efecte que van produir de cop, i que van ser causa directa que aquella xiqueta normal passara a ser «gafitas cuatro ojos, capitán de los piojos». Allà es van quedar juntament amb algunes fotos de grup on aquella perduda d’autoestima era patent darrere d’aquelles ulleres. Perquè hi ha records que, malgrat els anys no s’han esborrat, però tampoc cal alimentar-los.
Apunts, butlletins de qualificacions, manualitats, diplomes, puzles, nines, missatges en clau i tota mena d’objectes que van marcar aquells anys, pregaven aconseguir la meua atenció, però només uns pocs podien ser els elegits.
La col·lecció d’aventures de «Los cinco» que tantes bones hores em van fer passar, va ser una de les afortunades, juntament amb aquella caixeta especial on guardava cromos i secrets d’allò més innocents, alguns discos de joventut i les cartes d’aquell primer amor que afortunadament no vaig ser capaç de destruir quan l’amor va canviar d’estat i de color.
Cartes carregades de desitjos que havien de ser obligatòriament i que, si no es complien, estàvem convençuts que ens abocaven al no-res. Ara ens adonem que res era tan terrible com semblava. Que els desitjos no es van complir, però que vam poder superar aquell no-res sense seqüeles. Fins i tot després de sessions esgotadores de lamentacions i llàgrimes, acompanyades de cantautors pessimistes que contribuïen a allargar innecessàriament el dol.
Rellegir aquelles cartes és deixar que la primavera s’instal·le a casa de manera permanent. És comprovar com aquell primer amor estava fet de sentiments de primeres qualitats. I que, segurament no van fallar els materials, però la distància va poder més. És agrair el poder de les paraules per a recuperar, amb una facilitat sorprenent, allò que el temps havia esborrat. És descobrir que aquell amor també tenia banda sonora i tantes altres coses que no caben dins de cap emoticona que es pree, per més corets que porte incorporats.
Rellegir aquelles cartes és enyorar el passat, recordar-lo amb estima, rememorar primeres voltes, sentir la intensitat dels moments, l’angoixa dels comiats i la passió de les trobades, la innocència dels somnis i la vulnerabilitat dels desitjos. És tornar anys enrere, però també analitzar el present i valorar com és de fantàstic haver sigut capaços de reconvertir en amistat sincera i en afecte incondicional, allò que d’amor va passar a tragèdia. És reconéixer que la distància no va poder acabar amb tot, i que el temps va tenir la força suficient per a eliminar rancors i obrir portes a altres variants de l’amor. Que vam saber transformar les converses pendents de nou en estima, que vam devaluar els per què a favor dels potser.
Rellegir aquelles cartes és declarar-se, una vegada més, incondicional de les lletres i del seu poder indiscutible per a remoure sentiments, emmagatzemar records, custodiar desitjos i mostrar-nos realitats.