Caminava l’altre dia amb la meua filla pel carrer quan un energumen va traure el cap per la finestra del cotxe i em va llançar allò que hauria de ser un complit, però que més bé hauria d’estar tipificat com altra cosa. Ella em va mirar espantada preguntant-me per què aquell xic m’havia dit aquella…

Rebia l’altre dia al correu la següent indicació per a incloure com a peu de foto d’una imatge que havia d’acompanyar un article: “Mi madre, con mis tías y Micaela, una sobrina francesa”. Una simple indicació i una fotografia que van portar infinitat de records de colp. La foto mostrava una mare i unes ties d’aquelles que vestien…

És fantàstic allò que pot generar l’observació del que ens envolta. Ho reconec, a mi m’apassiona mirar. En qualsevol gest, en qualsevol objecte o situació quotidiana s’amaga un article, un monòleg, una seqüència per a una novel·la. Fins i tot en una cosa tan simple com un pot de llet condensada que em va suggerir…