Sí o sí

Vacuna sí, vacuna no. Ara eixe sembla ser el dilema als informatius i tertúlies vàries. Sort que m’he autoimposat un confinament perimetral als polvorons i a aquest tipus de programes en benefici dels meus malucs i de la meua integritat mental.

Foto: Markus Spiske (Unsplash)

Si jo fora russa, la resposta a aquesta qüestió seria, evidentment, un no en majúscules. Quaranta-dos dies sense beure alcohol per a poder vacunar-te? I què més? Clar, que tampoc cal anar-se’n tan lluny, estic convençuda que la meua amiga Tere compartiria la meua opinió si imposaren el mateix condicionant a Morella. Val que la vacuna espantarà aquest maleït virus, però només una copeta al cos fa suportable l’hivern a l’interior de Castelló. Bé, una si eres de la zona, en el meu cas crec que no trasllade la meua residència a aquest raconet que tant m’agrada perquè automàticament m’abocaria a l’alcoholisme. Em conforme en anar de visita de tant en tant, i a ser possible, sempre que les temperatures siguen més agradables.

Condicionants incomprensibles de banda, vacuna sí o sí, i punt. Si volem que torne la “vieja normalidad” o posem de la nostra part o malament ho veig. Coses pitjors ens clavem diàriament al cos i sense tants miraments, fins i tot després d’un d’aquells reportatges d’investigació que ens fan veure, per exemple, que la masa madre ni està ni se l’espera en la majoria de pans que ens garanteixen han estat sotmesos a un procés d’elaboració d’allò més natural.

Mirava l’altre dia un d’aquells respectables ciutadans que assegurava rotundament que només amb una pistola al cap i camisa de força ben estreta tindria a bé vacunar-se, però al mateix temps, tenia tota la pinta d’estar disposat a viure un mes sencer dins d’una samarreta suada de Cristiano Ronaldo, o de deixar-se tatuar sencer pel primer voluntari que es presentara, encara que les condicions d’higiene i seguretat no tingueren cabuda en el protocol.

Demanem més diners per a la investigació, però demostrem confiança zero en els que es deixen els colzes i el cervell en tractar de posar solució a allò que ens ha complicat la vida i ha deixat envasades al buit moltes il·lusions en els últims mesos.

De moment la vacuna ha començat per arrancar-nos un somriure en conéixer que el segon vacunat del Regne Unit ha sigut, ni més ni menys, que William Shakespeare, quasi res! En una setmana ha tornat a la vida Shakespeare i el Pazo de Meirás. No sé si podré suportar aquest ritme tan frenètic de sobresalts! Més després d’un any erm d’emocions com ha sigut aquest.

Ma mare amb 92 anys ja està en la màniga arromangada preparada per a eixa vacuna que li permeta tornar a apretar els seus nets. No li preocupen reaccions ni efectes secundaris, l’únic que li preocupa és que quan s’alça als matins, li costa arribar al bany. Diu que al matí es mou “com si fora una velleta!” Vaja que, des del seu punt de vista, els 92 són la flor de la vida. Es veu que és d’esperit Lomana i d’ahí que no entenga la carcallada que em vaig soltar en escoltar aquesta reflexió tan profunda.

Assumim amb naturalitat que una branca de gerani en el cul d’un bebé solucionarà els seus problemes d’estrenyiment, o que la veïna del segon et llevarà l’empatx amb una cinta que porta sempre preparada a la butxaca per si de cas, però mirem amb incredulitat a la ciència i a aquells que han invertit hores d’investigació per intentar posar ordre en aquest dia a dia tan insuls al que no acabem d’acostumar-nos. De veres?

Publicat al DIARI LA VEU