|

Un dia menys

Últimament sembla que ja sols podem treballar i queixar-nos, que els somriures no tenen permís, encara que siga sota la mascareta, i que el món s’acaba perquè aquest Nadal serà diferent, la qual cosa no fa res més que posar de manifest que d’hipòcrites estan els carrers i els informatius plens. Cada any en acostar-se Nadal tot eren testimonis que deixaven constància del fàstic que suposava aquesta celebració, mentre que ara sembla que tots són uns apassionats del fum, fum, fum i afegits.

Foto: Erwan Hesry

Així les coses ara miren amb nostàlgia el que no podrà ser, just això que dotze mesos enrere desitjaven que no fora, almenys que no fora segons marca la tradició. Què voleu?, jo no puc negar que estic encantada de no haver de buscar excuses per a no assistir compromisos no desitjats, i que allò del toc de queda la Nit Cap d’Any no em preocupa en absolut, fins i tot encara em sobren hores. Si el 31 no vull ni esperar a les campanades, no passa res… que tampoc l’any s’ha fet d’estimar massa per a acompanyar-lo fins a l’últim minut. L’únic que demane és que l’1 de gener no em lleven el concert d’Any Nou des de Viena ni els salts d’esquí, que això sí que seria començar 2021 malament.

A més, enguany ja estic exempta de visites a carters reials i succedanis. I per si no n’hi haguera prou, tornaré a gaudir en directe dels Manel en lloc d’haver de tragar-me un festival de nadales imposat només per a cobrir l’expedient. Tot arriba!

A mi en Nadal amb un poc de cava, sofà i marató de pel·lícules nadalenques ja em va bé. Love Actually i The Holiday ja estan preparades, no dic més.

De veres, que no puguem ajuntar-nos en muntonet, abraçar-nos ni besar-nos no vol dir que no puguem disfrutar-nos. En grups més reduïts això sí, però sense exiliar sentiments, afectes i riures.

Malgrat tot i el panorama que tenim, amb Nadal o sense, jo em negue a renunciar al café setmanal amb el meu amic Rafa, als assajos de teatre amb els companys, encara que siguen amb mascareta, a seguir xafant l’escenari malgrat que el públic majoritàriament opte per quedar-se atemorit a casa obviant el vessant sanador de la cultura, als dinars plens de riures encara que siguen exclusivament a dos o tres bandes, als berenars sorpresa amb els meus fills, fins i tot a la missa televisada que em fa tragar ma mare els diumenges, encara que jo li faça més cas a les pastes amb què acompanyem l’esmorzar que a les paraules del capellà de torn. Tal volta per allò que a mi no em fa falta guanyar-me el paradís en tant que ja tinc reservada la meua parcel·la de felicitat eterna al costat del meu far.

Com tots, per la situació actual no puc planificar ni el meu futur més immediat, i com la resta, rebobine i tire dels bons records, però no oblide que el present m’ofereix el luxe de descomptar dies. No sé quan podré tornar a fer tot allò que tant enyore, però cada dia en queda un menys per a poder-ho fer. Un dia menys per a comprar el bitllet que em portarà a descobrir Estocolm, Venècia, Copenhaguen, Edimburg o qualsevol altra de les destinacions que van quedar pendents al meu llistat d’imprescindibles. Un dia menys per a quedar-me sense veu en un directe de Vetusta -mentrestant, vaig practicant com una boja en la dutxa, passant l’aspirador o aprofitant que li pegue un repàs a les rajoles de la cuina (reconec que el poder d’un drap i un poc d’antigreix en les meues mans és infinit). Un dia menys per a eixes abraçades que hauré de dosificar si no vull que algú acabe en les costelles fetes pols. Un dia menys per a tornar a pintar-me els llavis de roig intens. Un dia menys per a tantes altres coses… I mentre tot això arriba no tanque la porta a cap proposta que em permeta, amb totes les mesures de seguretat, mantenir-me allunyada de la tristor i la negativitat que ara ens envolta. A temps esteu d’acompanyar-me, si us ve de gust.

Publicat al DIARI LA VEU

Comparteix