Fa unes poques setmanes que vaig tancar la meua finestra al mar per retornar a la rutina, però sembla que ja ha passat una eternitat. Ara, la finestra només dona a un secarral i els dies, per més que intente carregar-los de colors, no acaben de quallar. Sempre hi ha algú pel costat entestat en el fet que la pintura s’esborre.
Setembre té eixe poder per oblidar els moments plaents a marxes forçades. A cop de despertador, d’horaris, d’agendes, de tasques que van entrellaçant-se a un ritme feroç i sí, també a cop de decepcions. Decepcions en veure que continues lluny d’aquella que voldries ser però que només permets que siga en època de vacances. Aquella que deixa fluir les amistats, fins i tot, sabedora que en la vida real aquelles amistats no tindrien cabuda, però en vacances els Cayetanos també tenen una oportunitat i, a més, encara que ells no ho sàpiguen, són una font inesgotable de material per a pàgines de ficció que estan per venir.
Retornar a les rutines en setembre implica també tornar a posar data a determinats somnis i, com no, marcar propòsits, encara que amb l’edat, aquests ja deixen de ser tan ambiciosos, o ho són més, no ho sabria dir exactament. En el meu cas, dos han sigut els propòsits centrals de la temporada: aprendre a dir «No» i tractar de posar distància. Potser el segon és massa pretenciós però els propòsits, com els somnis, no saben de fronteres. El primer, he de dir que ja l’he posat en pràctica en dos ocasions i m’ha resultat reconfortant, fins a nivells insospitables, comprovar que soc capaç de fugir de compromisos no desitjables sense immutar-me i sense patir efectes secundaris.
Les vacances són adonar-se del que voldries que fora. Setembre són impostos per pagar i certificar que quasi res és el que voldries que fora. No obstant això, puc considerar-me de les afortunades que, malgrat tot, no advoquen per dipositar les seues esperances en el camí de Santiago.
Aquests dies comprove, perplexa, que a partir dels cinquanta, sembla que al llistat de coses a fer abans que siga tard, ocupa un lloc privilegiat pereginar per terres gallegues amb peus plens de butllofes, samarretes suades i motxilles carregades a les costelles com si les comoditats continuaren estan a l’abast exclusivament dels senyorets. Tot amb l’únic objectiu de «trobar-se a si mateixos» entre patiments diversos a comptar en tornar a casa. Aliens al fet que la tornada, com el mes de setembre, serà un bany de realitat al qual, a més, caldrà fer front amb els peus i els renyons fets pols.
Trobar-se a una mateixa tampoc ha de requerir de sacrificis extra per aconseguir-ho quan la vida ja s’encarrega d’imposar-nos reptes a diferents nivells cada dia. Tot sense oblidar que «trobar-se» potser resulta relativament fàcil amb els components adequats, ja siga a Santiago, a Vallada o a Singapur. El realment complicat és conformar-se després amb el que has trobat i mantenir la serenitat més enllà del quart d’hora a topar de nou amb la realitat que t’envolta. Vaja, que «trobar-se» no sempre és bona idea com tampoc ho és un concert de Camela o creure que posar una pinya a l’inrevés en el carro de la compra serà sinònim d’amor etern, o mínim, d’un apropament amb guarnició d’alegria.
«Trobar-se» i trobar el seny tampoc van de la mà, però si ens entestem a fer-ho almenys que siga sense pretensions i sense penúries, que ja no estem en edat de patir més enllà d’allò que siga necessari.