Fa uns dies, mentre m’arribaven de fons els sorolls propis d’una resurrecció en tota regla: la marxa triomfal interpretada per la banda de música, la traca anunciant el moment estel·lar del reencontre mare-fill, els coloms de colors alçant el vol per a dotar el moment de més efusivitat i el rumor llunyà de la gent a qui intuïa disfressada de processó com marca el protocol, jo, des del sofà de casa, tractava de tornar a la vida després que un virus em deixara tocada i sense opció de provar cap dels dolços típics que venen associats a aquests dies. Tal volta perquè cada vegada em reconec més al·lèrgica a la Setmana Santa i els complements que duu associats, no m’afectava en absolut seguir aquell moment estel·lar des de la distància. Fins i tot, crec que ni tan sols em va afectar no poder tastar enguany ni una trista torrija. El que em va afectar realment va ser el fet que aquell virus i el meu malestar derivaren en descobrir un món paral·lel a la Vall del Loira, tot concentrat en un programa televisiu on la gent compra castells alegrement i els restaura enmig d’una desconcertant calma.
Parelles que opten per invertir el seu temps lliure en l’adquisició i reforma integral d’edificis que per a tornar a ser habitables requereixen paciència, diners i dedicació, en quantitats industrials. De veres, on estan eixes parelles capacitades per a fer front a tot això sense immutar-se? I fins i tot, sense perdre les ganes de besar-se o abraçar-se? Sé de matrimonis que no han resistit ni el simple canvi d’una finestra, com que de la reforma integral d’un castell ni parlar-ne. Problemes i més problemes que s’acumulen en proporció als anys d’aquelles construccions i que els nous propietaris resolen amb un somriure i amb una galeria de recursos i coneixements en bricolatge indescriptibles. No sé si porten de sèrie tota aquella saviesa o si han anat acumulant-la al llarg dels anys, però sorprén eixa facilitat per a tirar avant sense alterar-se per més greu que siga el problema a resoldre. Matrimonis resolutius i sorprenentment amb una disponibilitat pressupostària que possiblement influeix en una part considerable de la tranquil·litat amb què afronten cada repte per més complicat que parega.
Com em va quedar de manifest, després de seguir cinc capítols ininterromputs d’aquell programa, més per falta de voluntat per a agafar el comandament que per interés real pel contingut, diners, temps, paciència i habilitats per als treballs manuals són els imprescindibles per a passar a ser propietaris d’un castell a la Vall del Loira. Així les coses, puc garantir que mai seré propietària d’un castell a la Vall del Loira en mancar de cadascun dels requisits que pogueren portar-me a experimentar la sensació de despertar cada matí en un d’aquells llits amb dosser, amb esperit de Maria Antonieta, i envoltada d’uns jardins versallescos que complementaren el pack. Vaja, que els castells i jo presumptament presentem incompatibilitat de caràcters, i per tant no entren dins de les meues prioritats. El que sí que és prioritari per a mi en aquests moments és adquirir un simple traster, però vaja, segons les últimes consultes realitzades, és com si estiguera buscant-lo en primera línia de platja, amb accés privat a l’aigua i daiquiris de cortesia només accedir a l’interior. No sé si soc incompatible amb ser propietària, o desgraciada directament, que també és una opció. Però com diu la gent gran, mentre tinguem salut… i només virus passatgers que t’aboquen a descobrir com de mal repartit està el món, tot en ordre.