Des de fa uns dies, Facebook em recorda constantment aquelles coses que féiem durant el confinament per tractar d’afegir riures a uns dies repetitius i desconcertants a parts iguals. Alguns d’aquells records em fan veure com era de fàcil perdre la dignitat en captiveri i d’altres com era d’absurd confiar en allò que tot aniria bé només per penjar un arc de Sant Martí al balcó acompanyat de frases presumptament motivadores. Tot va anar bé, o no tan bé, però majoritàriament hem oblidat aquella etapa de les nostres vides que no entrava en absolut en els nostres plans, però per la qual vam haver de transitar amb resignació. Moments plaents i moments d’angoixa es barrejaven en un dia a dia que ens privava de llibertat i ens regalava una proximitat amb els de casa, no sempre fàcil d’interpretar. Amb el temps, el que ens ha deixat aquella experiència són canvis que hem normalitzat malgrat que, de vegades, no siga el més idoni.
Així les coses, hem représ els afectes amb més intensitat. També les festes, els carrers o les terrasses, especialment les terrasses, al mateix temps que hem deixat que la fredor administrativa s’instal·le amb força i ens estalvie contacte, consultes i mirades. Tot molt telemàtic, que sona a modern, però també a posar distància, a imposar fronteres, assequibles per a alguns, però insalvables per a altres.
Assistim com a espectadors a canvis d’horari d’establiments que s’adeqüen als temps i no als costums com féiem anteriorment, i que, a poc a poc, dinamiten la vida social als pobles entre setmana.
També nosaltres hem modificat costums sense adonar-nos-en. La pregunta ja no és «café o sopar?», sinó «vermut o tardeo?» Els nostres compromisos socials o emocionals s’han emmotllat als canvis amb la mateixa facilitat amb què observem incrèduls, però indiferents, un increment en els preus de la cistella de la compra. Incredulitat i indiferència que es fa extensiva a allò que tant enyoràvem durant el confinament: viatjar. Un somni que a poc a poc, torna a ser pràcticament per a privilegiats, ja que els preus d’allotjaments, transport o restauració esdevenen abusius, encara que de moment, curiosament, malgrat tot, pengen de nou el cartell d’ocupació màxima.
Sembla que les queixes només estiguen permeses en el sector sanitari, disparem amb força contra una atenció que s’ha esdevingut virtual i que genera un sentiment d’indefensió destacat. Consultes telefòniques, urgències desbordades, intervencions exprés i falta d’empatia són comunes com també ho són altres elements que venen a tirar per terra allò que tot aniria bé. Simplement va i punt, però mirem cap a un altre costat i assumim amb naturalitat el que no sempre ho és. Com si mentre quede cervesa fresca a la terrassa de la cantonada tot siga secundari perquè ara només és temps de gaudir del moment actual i dels moments en que no ho vam poder fer com calia.
S’encareix la vida, però ho suplim celebrant tot allò que requerisca una celebració o mínim d’un brindis al sol perquè hem assolit com a propi allò que tot va bé, malgrat que el concepte requerisca una revisió. No obstant això, encara hi ha temes que atrauen l’atenció de la ciutadania i polítics per igual. Una simple portada de la revista del cor per excel·lència acapara tertúlies i interés a peu de carrer deixant de manifest que en realitat ni tot va bé ni vam eixir millors.