Des de fa unes setmanes, estic ‘tirant-li els trastos’ a un home. No sé si dit així és molt correcte, però ho estic fent. Supose que us sorprendrà aquesta confidència, però la veritat és que el confinament també ha portat coses tan alliberadores com desfer-nos de part del nostre passat com si res. De fet, tres amics m’han confirmat que han deixat les seues parelles després del confinament.
Reconec que al principi em costava deixar-me portar per més que escoltara una i altra vegada els meus Vetusta Morla cantant allò de “dejarse llevar suena demasiado bien”, però tot és posar-se. Les reticències inicials s’han convertit, només en unes setmanes, purament en vici. I ara estic desitjant cada setmana que arribe el dia marcat per als nostres encontres. De moment només els dimecres, però li estic agafant tant el gust que no dic jo que la cosa no vaja a més. Sí, els dimecres han passat de ser eixe dia que està ahí enmig de la setmana sense més pretensions, a ser un dels moments més esperats. També és cert que, segons vaja avançant l’estiu, igual ens haurem de replantejar seriosament alguns aspectes referents a les nostres cites setmanals. La primera i principal, l’hora marcada per als nostres vis a vis, en tant que ja va sent complicat complir amb la faena de dotze del migdia a tres de la vesprada. Una franja horària on les temperatures i l’esforç físic comencen a fer-se incompatibles. Però, malgrat tot, de moment m’ho he agafat tan seriosament, que no falle. Cada dimecres jo estic ahí, com un clau, li tire els trastos on ell em diu i torne a casa amb un pes menys i satisfeta cent per cent. Llums que ja no funcionen, coixins que ja no coordinen, nines decapitades, cds que han passat a millor vida, puzles incomplets, tovalles descolorides, cadires de platja mereixedores d’un final digne, regals de dubtosa intenció que mai han arribat a tindre un ús adequat… tot té cabuda en eixe muntonet de trastos que cada dimecres, a l’hora marcada i en el lloc indicat, li tire a l’encarregat de l’ecoparc mòbil que visita el poble una volta per setmana. Mai hauria pensant que seria capaç de fer-ho, però sí, vaig soltant passat sense necessitat de teràpia i cada vegada amb menys remordiments.
Ara el problema està en què igual he de frenar un poc el ritme i no ser tan lleugera a l’hora de desprendre’m dels trastos en tant que m’he adonat que m’he desfet d’un element ben preat que sembla no podré substituir tan fàcilment.
Tres setmanes porte tractant de reposar-me de la pèrdua, sense èxit i sense esperança alguna d’aconseguir-ho per més que diguen allò que l’esperança és l’últim que es perd. Jo he perdut l’esperança i el temps tractant d’aconseguir una piscina per aquest estiu. Em vaig desfer de l’altra considerant que era l’única manera de complir amb el compromís adquirit amb els meus fills de substituir-la per una en millors condicions després d’allargar-ho durant els tres últims anys. No vaig tenir en compte que després del confinament açò passaria a ser un impossible. Tres setmanes després de recórrer tots els establiments de la província sense èxit, -i quan dic tots, són tots-, entendreu que lamente enormement la meua pèrdua.
A veure, que tampoc demane una piscina d’eixes infinites amb vistes adossades i festa ibicenca d’inauguració amb convidats carbonitzats. Com amb les joies, jo em conforme amb les de plàstic, que tampoc calen massa pretensions per a passar l’estiu al camp i que tampoc el terreny dona per a molt més.
Tot serà recuperar aquella bassa que en el seu dia habilitara mon pare per als nostres estius. Una bassa on cabien més vespes que aigua, però que ens va deixar un bon grapat de records d’eixos que reserve ben guardats i a estalvi de la meua afició actual de fer fora tot allò que vaig trobant pels racons.