De pasta de moniato em vaig quedar l’altre dia en llegir una notícia a la premsa el titular de la qual deia, literalment, “los japoneses inventan una mano robótica para caminar como si estuvieras con tu novia”. Sorpresa gran, no tant per la capacitat d’inventiva dels japonesos, que sembla no tenir límit, sinó més bé per la facilitat per a substituir-nos a les dones així, alegrement i sense que es note la diferència.
Assenyalaven que l’aparell en qüestió està pensat per a persones amb dificultat per a buscar parella. No vull ser tiquis-miquis, però algú que es conforma amb una mà robòtica com a nóvia, per més perfecta que puga ser, igual s’ho hauria de fer mirar.
D’acord amb què compartir passejos, projectes i afectes exclusivament amb una mà redueixen en un grau considerable els possibles problemes i les presumptes discussions, però tampoc és eixa la idea de parella. Almenys no en el meu cas. Clar que jo un poc estranya també soc.
Però els avantatges sembla que no es limiten únicament a l’absència de discussions en tant que el material d’aquesta mà robòtica, miraculosament, diuen que és capaç de recrear “la tendresa de la dona”. Que arribats a aquest punt la mà no sé si és per a caminar o per a altres menesters més plaents. I el més intrigant de tot, de veres que un gel pot reproduir la tendresa? Això a ma mare ni li ho conte perquè si ja el bizum, el zoom i la quinoa se li fan bola, com per a entrar en qüestions més complicades de digerir com aquestes.
El nom de l’objecte en qüestió, per si esteu interessats en la seua adquisició o us va bé la idea per algun regal en vistes a Nadal, és O Sampo Kanojo, “novia para andar” en japonès. Que voleu!, de natural són així. Es veu que posen totes les energies en el procés creatiu, però són de pensar poc a l’hora de batejar els seus productes. No seré jo qui els diga que igual haurien de revisar un poc aquesta última part del procés – entre altres coses perquè el meu nivell de japonès no arriba a ser comprensible-, però no estaria malament que algú en facilitat de paraula els plantejara que un poc més de misteri podria venir bé.
La notícia, que no escatimava en detalls, afegia que l’objectiu d’aquest invent revolucionari orientat a mascles al·lèrgics al cara a cara és simular que camines amb una dona al costat, sempre a un ritme que ella puga seguir sense problemes -aclariment d’allò més important -. En cas contrari, la pròpia mà robòtica t’indicarà que has de reduir la marxa, per si quedava algun dubte de les virtuts de les dones: tendres i lentes, des del punt de vista dels japonesos. Quina gràcia, no? Qui no ha volgut alguna volta tenir una nóvia així? I amb l’extra afegit que no parla, no gasta, no s’encabota en triar les sèries de Netflix i mai donarà positiu en coronavirus. Vaja, un xollo en tota regla!
A més, perquè la cosa siga completa al cent per cent, sempre està l’opció de connectar la mà a un smartphone per a reproduir els sons de la nóvia virtual, com els passos en caminar o les respiracions en altres moments que no entraré a valorar.
A veure, que no vull pensar que es comença per prohibir besos i abraços i s’acaba festejant amb una mà robòtica a la qual ta mare no pot preguntar-li allò de “i tu, de qui eres?”. Però el panorama pinta així.
Està vist que, com diu Ramón Eder, “la inteligencia tiene placeres que la idiotez no comparte”.