La campanya electoral cada vegada ens ho complica un poc més als mortals que tractem d’esbrinar si alguns dels candidats i candidates que figuren als cartells electorals que inunden tanques publicitàries i xarxes socials aquests dies, busquen el nostre vot o una portada en l’Hola. Només cal un repàs ràpid per la majoria de les propostes per a confirmar que prioritzar la imatge abans que els projectes és una opció que guanya posicions campanya rere campanya.
Cert és també, que alguns candidats i candidates ens ho compliquen també a l’hora de descobrir quina ideologia han optat per adoptar aquesta vegada, ja que sembla que continuen buscant aquelles idees que els reconforten realment o que els asseguren quatre anys de tranquil·litat en qualsevol despatx, a poder ser amb vistes. Cadascú és lliure de seguir buscant el seu lloc fins al final dels seus dies i la política va plena d’exemples en aquest sentit, però no per això, els nivells d’indecisió accentuada d’alguns candidats per a posicionar-se deixen de resultar desconcertants i gens tranquil·litzadors.
Així les coses i malgrat que mantinc ferma la meua opinió que el millor antídot contra la campanya electoral és ignorar-la, reconec que té la seua part divertida, especialment als pobles. Descobrir de sobte llistes electorals carregades d’agosarats i agosarades que opten per accedir a la política municipal després d’haver sigut d’allò més pudorosos per a acceptar càrrecs molt més simples com el de presidir l’escala o formar part de l’associació de pares i mares d’alumnes. Altres llistes que podrien catalogar-se com una preselecció per a la posada en marxa d’un pla d’ocupació en tota regla, aquelles que semblen més una celebració familiar que un presumpte equip de treball, o les que clarament són un outlet d’altres formacions amb què tracten de marcar distància, però amb les quals tornaran a fusionar-se ràpidament en cas de tenir oportunitat.
L’únic que tenen en comú és el marxandatge preparat per aquests dies: bolis, gorres, globus, piruletes i fum, bé de fum perquè les promeses, que després tindran els dies comptats, semblen creïbles malgrat saber que els seus defensors tenen un desconeixement absolut de la realitat, o pitjor encara, el tenen, però opten per camuflar la mala fe amb l’únic objectiu d’aconseguir suport a base d’equívocs. I sí, també hi ha un altre detall compartit, a una banda i altra del sentit comú, les declaracions d’amor etern d’uns i altres als seus pobles. Una passió que alguns han passat per alt en els últims quatre anys o que tampoc cal magnificar fins a extrems que s’aproximen al ridícul. Així les coses, els pobles en campanya electoral són com les imatges de Setmana Santa que processonen pels carrers resignades a deixar-se estimar per fervorosos costalers, però conscients que eixe fervor es diluirà automàticament el Diumenge de Resurrecció i no tornarà a manifestar-se fins un any després.
En sols uns dies sabrem qui ha aconseguit l’estima de major nombre de veïns i veïnes, però en el camí quedaran no sols promeses fallides, sinó també despropòsits, molts despropòsits, i atacs personals, massa atacs personals, emparats precisament per aquest temps de fum on el desprestigi adopta formes diverses.
Per tant, en campanya electoral, més que mai, el millor que es pot fer pels pobles és agafar distància i deixar que la nostàlgia i la seua facilitat per a posar color i banda sonora, faça la resta.