I així, sense adonar-nos-en, arriba agost, el mes que queda com un buit en el calendari. Ell no falla. Ell està, però som nosaltres els que no estem o, si de cas, estem a mig gas. Estem i no estem. Ens falta iniciativa, no per ganes sinó perquè les temperatures ens aboquen a un estat d’aplatanament no apte per a la creativitat.
Ens falta interés, tal volta per la necessitat de fer una parada i resetejar continguts. Especialment quan els informatius van plens de notícies que més que notícies són obvietats. Vaja, que no calen primeres pàgines ni reporters intrèpids que ens ajuden a descobrir que vivim immersos en una onada de calor continuada. Sabem diferenciar a la perfecció que la vida per damunt dels trenta-cinc graus és infern més que paradís per més que vulguem catalogar l’estiu de temporada de goig perpetu. Però, malgrat tot, em declare incondicional dels dies bons. Aquells en què la proximitat al mar ajuda a superar amb èxit les proves que ens posa el clima. Evidentment, no a les hores punta, que venen carregades de neveres amb cerveses i llandetes de clòtxines, acompanyades de música poc recomanable i pilotes impertinents amb una facilitat pasmosa per a fer evolucionar la teua pau interior a tragèdia grega.
No a les hores punta, però sí a les hores tranquil·les que venen plenes d’històries d’una banda i altra. Històries que venen soles, sense necessitat de parar atenció. Al ritme que marquen les ones. Des del para-sol del costat on les vídues matineres comparteixen confidències per a arrancar el dia a ritme de riures. Des de la cadira del socorrista que dona per inaugurada la jornada i veu en elles el punt de referència per començar la marxa. Des dels que busquen l’aventura a peu de platja o des dels que opten per fer-ho des de mar endins, parapetats en embarcacions que garanteixen intimitat però furten perspectiva.
Així les coses, el mar, esplèndid com és, sense adonar-nos ens carrega de complits cada dia. Ens regala històries, de propis i d’estranys. D’ací i d’allà. Entenedores o imaginables perquè de vegades arriben en altres llengües i ens obliguen a fer que la nostra imaginació actue per lliure i faça les seues interpretacions. Ens regala lectures acumulades, cossos perfectes i altres sense complexos. Ens regala realitats i també possibilitats. Entre ona i ona, s’entesta en regalar-nos temps i en apropar-nos somnis. En allunyar l’estrés i el desconsol i en facilitar-nos calma. Ens convida a replantejar-nos prioritats i desitjos. Tot sense exigir res a canvi més enllà de deixar-nos emportar pel que ens envolta.
Val que les piscines, en un moment donat, també poden tenir un efecte terapèutic i proporcionar-nos un nivell de satisfacció considerable, però sempre hi haurà un «Marco Polo» que trencarà la màgia per sempre. Qui va inventar el crit de guerra que va acabar amb la visió idíl·lica de les piscines és un misteri per a mi, però done fe que aquestes paraules màgiques acaben ràpidament amb la paciència i tranquil·litat de qui les patisca. Estar en una piscina i escoltar allò de «Marco Polo» és com estar en la cuina amb l’extractor a ple rendiment, o com seure en la taula d’un bar on no saps què menjaràs, però sí que tornaràs a casa amb l’olor de fregit incrustada en la pell.
En fi, que agost és temps de descans, però ningú ha dit que aconseguir-ho siga fàcil. Per tant, «que la suerte te acompañe» i en setembre continuarem compartint algunes de les històries que em regale aquests dies el mar.