De vegades per no haver de decidir entre blanc o negre, opte pel verd. Reconec que soc indecisa en grau superlatiu. Bé, no sé si soc indecisa o poc valenta a l’hora de prendre decisions. Així les coses no vull ni pensar com seria haver de decidir en primera persona si enviar armes o no a una guerra. No obstant això, sé perfectament que no em costaria en absolut impedir que el meu fill participara activament en una guerra per més que tinguera l’edat que algú considerara adequada per a fer-ho. Hi ha una edat adequada per a una cosa així?
Mai he sigut d’himnes ni de pendons i no crec que una guerra aconseguira l’efecte contrari. On altres veuen països, jo simplement veig persones i les persones mai no haurien de necessitar armes.
Em descol·loquen aquests dies eixes persones que, sense perea, opten per plantar-se allà on està el perill per a participar en una guerra. De vegades emparant la seua decisió en una mena de compromís amb els seus orígens, malgrat que des de fa anys visquen a quilòmetres de distància. Més encara aquells que ho fan amb intencions segurament més fosques, aquells sense lligams amb la terra que passen a defensar, però amb equipaments igual d’apropiats per anar a una guerra o per a fer d’extra en una nova entrega de Rambo. Com es fa això? Un arriba allà i pregunta per on ha de començar a matar? Demana la veu com en la carnisseria? No sé, això pot entrar dins del concepte de solidaritat?
De segur són casos puntuals, però de tan repetits als mitjans de comunicació acaben per ser normalitzats, malgrat que de normal tinguen ben poc. No obstant això, per regla general, la majoria opten per ser solidaris amb els conflictes o les catàstrofes d’una altra manera.
Si hi ha una característica comuna en situacions així, és la solidaritat, encara que vinga carregada de cabassades d’hipocresia. De sobte es fan crides a la col·laboració ciutadana i es desborden les previsions. Donar un sac de dormir, un paquet de bolquers o tres caixes de Betadine no soluciona una guerra, però contribueix a tranquil·litzar consciències. Més encara acollir un xiquet d’aquells als que de sobte han arrancat d’un dia a dia ordenat per llançar-lo al desconcert més absolut. Però, seria fantàstic que miràrem amb els mateixos ulls a altres igual de necessitats que tenim més propers i que precisament eixa proximitat fa invisibles. Eixa solidaritat selectiva que fa que en les distàncies curtes preferim mirar cap a un altre costat, exceptuant això sí la temporada de Nadal, que és sagrada per a eixes coses.
De tota manera, com diu el refrany, «tota pedra fa paret» i ens quedarem amb el consol que alguna cosa farà eixe brot de solidaritat que sorgeix amb cada catàstrofe, indiferentment de les formes que adopte, ja siga un volcà descontrolat, unes inundacions o, com ara, una guerra, que lamentablement ocupa el lloc privilegiat en l’escala i deixa constància una vegada més que no hem aprés res del passat i que allò que d’una pandèmia només podíem eixir millors persones, tenia ben poc de cert.
Curiosament, fins fa no res, pensàvem que una mascareta i un gel hidroalcohòlic eren la solució per a estar a estalvis, però ara, de colp, comprovem que eixa protecció poc pot fer si algú s’entesta a traure a passejar les seues ànsies desmesurades de poder.
Per cert, la meua filla acaba de tornar del seu primer partit de futbol en directe. Torna escandalitzada perquè un xiquet ha cridat als jugadors de l’equip contrari «a veure si tenim sort i Putin us llança una bomba a tots el que sou», «una o dos, per si de cas» ha replicat el seu pare. Doncs això, «nada más que alegar». La solidaritat, encara que siga selectiva està bé, l’educació molt millor i totalment necessària per a evitar conflictes en el present i en el futur.