Passar uns dies al llit per força major i adonar-te que estàs envoltada de saviesa popular en dosis estratosfèriques tot és una. Res com veure’t obligada a passar tot el cap de setmana –divendres de vesprada inclòs– amb una grip d’eixes difícils d’oblidar per a comprovar que eres l’única de la família privada de coneixements mèdics per a fer front a situacions complicades com aquesta. Perquè no tenia forces, si no haguera acabat arrebossant-me en farina o ves a saber què més saturada com estava de tant de consell familiar: que si fes-te gàrgares que això és bo per a la gola, que si posa’t calentor en l’esquena, que si posa’t unes gotetes d’oli en l’oïda, que si tot et passa perquè no menges i clar no te’ns defenses, que estàs eixuta… I així una i una altra vegada –tot per telèfon, que per si de cas ningú s’arrima al meu costat– i jo amb ganes únicament i exclusivament de sofà, manta i silenci, malgrat que aquest cap de setmana m’havia promés recórrer amb Pasolini La larga carretera de arena. La carretera ha hagut d’esperar però l’amor no.
Què millor per a passar una grip que una sobredosi de pel·lícules d’amor? És més, una sobredosi d’amor en Nadal que porta un punt més afegit. Eixes pel·lícules en les quals ella, siga pel motiu que siga, sempre acaba tirada en un poble aïllat del món, però saturat d’adorns nadalencs i on mai hi ha peces per a reparar el cotxe mínim en una setmana. Temps suficient per a acabar enamorada del xèrif vidu i amb dos criatures i optar, de cop i volta, per canviar la seua faena i la vida en la gran ciutat per fer galetes i decorar arbres de Nadal al cul del món. Imprescindible és que de fons apareguen moltes bombetes de colors, barrets amb pompons i cors de veïns que canten nadales enmig del carrer com si no fera gelor, malgrat estar envoltats de neu fins als turmells. Vaja, molt natural tot! Potser en un altre moment de la meua vida em resultava creïble i tot, però ara ja costa.
El primer que pense sempre en veure aquestes pel·lícules és com podria enamorar-me jo del xèrif ni de cap altre si no tinc calcer adequat per a circular per eixos carrers. Què voleu?! Jo amb els peus gelats no sóc ningú. Cert és que si el xèrif fora Colin Firth encara que acabara en gangrena, faria el possible perquè allò tinguera un final en condicions; clar que primerament ell hauria de fixar-se en mi i amb eixes temperatures ja us dic jo que l’únic destacable seria el meu nas roig a més no poder. Però en les pel·lícules de Nadal ningú té el nas roig encara que estiguen a vint sota zero, no se’ls estufarra el cabell faça la humitat que faça, cuinen tot el dia sense parar amb un somriure a la cara i el més curiós de tot, tenen tants adorns dins de casa com en una planta sencera d’El Corte Inglés. Això la resta de l’any on ho guarden?
Sí, ja ho sé, potser hauria de veure les pel·lícules sense fer-me tantes preguntes i sense tants perjudicis, però pitjor hauria sigut caure malalta entre setmana i anar de tertulians en tertulians que encara resulten menys creïbles.