Amb la de «marines» americans que m’han demanat amistats en els últims dies a través de les xarxes socials, perfectament podria envair un país. Bé, potser fins i tot, dos. Una altra opció més tranquil·la seria plantejar-li al meu alcalde la possibilitat de crear una base americana al poble, però això pressupose que hauria de venir acompanyat d’un número musical a l’estil Marta Sánchez o Mariah Carey per a portar a terme un acte inaugural en tota regla, i en aquests moments no em veig en disposició de preparar una coreografia d’aquestes característiques.
També em podia plantejar, donat el meu èxit en el sector, postular-me com a candidata per a ocupar qualsevol càrrec a l’OTAN o oferir-me a Pedro Sánchez com a suplent per a Defensa, per als dies en què Margarita Robles no puga arribar a tot, però una cosa tan seriosa em fa massa perea, la veritat.
De tota manera tampoc cal precipitar-se, ja que això de les amistats per les xarxes va a temporades. És un poc com les setmanes temàtiques d’El Corte Inglés, ara és la dels «marines», però d’ací no res començarà la dels antiquaris francesos o la dels vinaters italians que sempre sonen més atractives encara que siguen igual de poc creïbles. No és el mateix compartir vi i vistes a un vaixell militar que a una terrassa a Le Marais o a un celler amb encant en plena Toscana. Que conste que el decorat de fons, en la majoria dels casos és secundari, i que les pel·lícules romàntiques han fet molt de mal, però entre «Nacido el cuatro de julio» i «Vacaciones en Roma», jo sempre em quedaria amb la segona, i no optaria per arriscar perquè si hi ha una cosa certa dels «marines» americans és que després no et deixen ni tancar els ulls per culpa dels seus malsons. Val que en aquest apartat també em deixe portar per la ficció, però de cap manera estic disposada a passar-me les nits envoltada de crits sorpresa que puguen acabar provocant-me sobresalts innecessaris.
No puc parlar amb propietat, però estic convençuda que això amb els antiquaris i amb els vinaters no deu passar. Amb els pescadors de Barbate intuïsc que tampoc, però aquests no demanen amistat per les xarxes, o potser no amb tanta insistència i de manera tan recurrent.
El cas és que comence a pensar que estic en ratxa, d’una banda, sense saber com, sembla que m’he convertit en inspiració per als «marines» i d’altra el correu s’encarrega de recordar-me, cada matí, que soc una afortunada en haver estat seleccionada per a aconseguir un «lote de destornilladores de Wiha», que no tinc ni idea de què tenen d’especial, però alguna cosa han de tenir si m’ho plantegen d’aquella manera tan efusiva.
Per què jo? No ho sé, però he passat de rebre cada dia ofertes diverses per a donar solució a problemes de salut de tota mena, que afortunadament no patisc, a tractar de despertat el meu interés pel bricolatge.
Així les coses, últimament amb les xarxes em passa un poc com amb els argentins. Un país amb una destacada vocació de psicòlegs que acaba per triar com a president un personatge com Milei, dona per a posar la qüestió mínim en quarantena. Només em queda pensar que pot ser la meitat d’aquests suposats psicòlegs siguen com els suposats «marines». Siga com siga, l’únic cert és que cada vegada s’estila més fer del frau realitat, complicant així les coses de manera destacada, especialment per als que tenen facilitat per a donar per vàlides aquelles propostes que reben, a les xarxes i al món real, sense validació prèvia ni informe de fiscalització que contribuïsca a enviar-les directament a la safata de «sense trellat”»