En l’estrena com a mare penses que el pitjor que et pot passar en aquesta nova etapa són les visites continuades en casa per a fer-li els compliments a la criatura, els presents sense mesura del veïnat en forma de bescuits o coques d’ametla que afavorisquen la teua producció de llet, i els consells reiterats i innecessaris que contribueixen a fer de criança i estrés un pack indivisible.
Poc després, en encetar l’etapa a l’escola infantil passes a pensar que igual tot allò no és res comparat amb els maldecaps d’haver de compaginar treball amb malalties sobtades i encadenades que acaben per reconvertir-te en una especialista en virus i en una fan incondicional de l’Apiretal, a qui t’encomanes amb una facilitat sorprenent perquè tracte de posar remei a tanta desgràcia.
Res a veure amb el que encara està per vindre amb la incorporació a la següent etapa educativa on els virus ja són simples aficionats que poc tenen a fer per a contribuir al teu desequilibri emocional respecte als grups de Whatsapp o als festivals escolars, aquells festivals que els primers cursos fan gràcia, però més avant s’aproximen més a la casella de vergonya aliena.
I així, com pots, vas superant obstacles fins a arribar a l’adolescència dels teus fills que porta altres maldecaps afegits, però també sacrificis que no estan pagats. Sacrificis en majúscules com haver d’acompanyar la teua filla a un concert de Quevedo. El Quevedo d’ara que no escriu, però ofereix concerts multitudinaris en eixir d’un dels quals vaig pensar que mínim m’havia guanyat una rotonda aquella nit. A favor he de dir que, dies després, he comprovat que afortunadament no m’han quedat seqüeles destacades després d’aquella experiència. Tal volta perquè igual, amb els anys, he aprés a controlar la ment i perquè no parar de repetir «no hi ha dolor, no hi ha dolor» al llarg del concert va sortir l’efecte desitjat.
Reconfortava també el fet que vocalitzar ja ha quedat en desús per part dels cantants moderns contribuint de manera satisfactòria a no entendre cap d’aquelles lletres que pressuposaven de tres rombes, però no arribava a desxifrar per més voluntat que posara. D’ahí que, tal volta influenciada per tanta hormona revolucionada com pul·lulava en l’ambient, en un moment donat interpretara un «te gusta mi leño» quan en realitat la lletra original era «te gusta el isleño». Tant se val, d’una manera o una altra, l’objectiu últim de la lletra era exactament el mateix, encara que no negaré que per un moment aquella interpretació lliure de la meua ment em va fer pensar que potser les portes de la novel·la eròtica o del cine porno estan esperant-me. Tot pot ser!
Així les coses, vocalitzar ja no s’estila, però es recupera aquella afició dels cantants per reconvertir les r en l sense immutar-se, transformant per exemple el dolor en dolol i l’amor en amol, que no sé si equival a un amor més potent o més insípid, però ahí queda. Tot pel mòdic preu de cinquanta euros l’entrada, i tres hores de cua per a accedir al recinte envoltada de molta roba metal·litzada i comentaris gratuïts com el de la parella de darrere que llançava, sense pudor, un «Quevedo es que es muy importante en nuestra relación, ¿verdad?». Vaig deduir que això d’ells havia de ser «amol» sense cap dubte i vaig continuar avant resignada i, per un moment, enyorant fins i tot aquells virus que podies combatre amb la dosi d’Apiretal corresponent.