Ahir vaig entrar al bany del treball i vaig deixar la porta de bat a bat. Un simple gest que em va servir per a reafirmar-me en el fet que ja no sé seure en el vàter sense públic. Què voleu? El costum. És com quan vaig tornar de Cuba i no sabia menjar sense músics al costat. Al principi em xocava, però allà era d’allò més normal seure a taula i que aparegueren al costat dos o tres cosins germans de Compay Segundo per amenitzar l’estona. Ara amb el moment bany em passa igual, és entrar i no sé per què als meus fills els agafa una urgència màxima per explicar-me qualsevol cosa que no pot esperar, ja siga un acudit, una endevinalla, repassar les províncies i les capitals de província, o mostrar-me un diagrama de barres. Vaja, eixes qüestions que requereixen una immediatesa absoluta no siga cas que en els dos minuts que puga estar al bany, Palència canvie de lloc o Almeria opte per deixar Andalusia.
Fa temps que vaig renunciar a dutxar-me soles, però recuperar un poc d’intimitat per a altres coses tampoc em sabria mal, la veritat. Amb el llit la història torna a repetir-se. De res m’ha servit haver sigut estricta anys enrere a l’hora de compartir matalàs amb els meus fills. Ara que ja són grans continuen barallant-se els caps de setmana per dormir amb mi. Que no dic jo que si això em passara amb Colin Firth i Andrés Velencoso igual ho veuria d’altra manera però sóc conscient que per eixe costat la cosa està complicada. A més, segons els dies, ja ni això.
Així les coses i després de dos mesos compaginant el teletreball amb gentilicis, classes virtuals de biologia, fitxes d’accentuació, i tutories improvisades o classes de repàs al vàter, entendreu que passat dilluns agafara la volta presencial al treball com si de veres tinguera davant a Firth i Velencoso discutint qui passava la nit amb mi. I això que de moment sols he tornat a mitja jornada. L’únic inconvenient és això d’haver de passar la prova del termòmetre cada vegada que entre a fitxar. Quina tensió, no? Especialment quan hi ha cua i creues els dits no siga que allò marque unes dècimes i de sobte comence a sonar una sirena, caiga una gàbia del sostre i et deixen allà dins fins que vinguen uns sanitaris tapats de cap a peus i et claven en una ambulància mentre passes a protagonitzar les tertúlies de la setmana a cada racó del poble. No sé, igual he vist massa pel·lícules però jo m’ho imagine així cada vegada que he de passar la prova.
Atendre consultes en mascareta i darrere d’una pantalla protectora tampoc és atractiu en absolut, però de tota manera reconec que això de la tornada al treball a mi m’ha fet gust a xocolate en ametla. Supose que si tinguera un treball que m’apassionara fins i tot hauria arribat a tarta Sucher, però la classificació tampoc està malament.
A poc a poc, les coses van tornant al seu lloc. Fins i tot he començat a anotar dades, compromisos i cites a l’agenda i al calendari que van quedar damunt la taula a mitjans de març i que han avançat de colp com si res. I tot en un juny en què per primera vegada des de fa anys no he d’estar buscant com a boja vestuari per a cap festival escolar. La qual cosa, si ho pense bé, sí que es mereix una tarta Sucher en tota regla i si m’apretes acompanyada d’una copeta de cava i tot. Els problemes per a compaginar en uns dies, treball presencial i vacances dels xiquets serà altra qüestió a resoldre, però anem pas a pas, com les fases de la desescalada i sense més pretensions que superar el dia a dia i anar recuperant parcel·les de la nostra vida anterior perdudes, bé pel confinament, per la maternitat o per qualsevol altra cosa.