Recordava fa uns dies amb un amic els estius d’abans. No els d’abans d’aquesta nova normalitat que ja cansa, sinó els del nostre abans, molt abans. Eixos estius on la cel·lulitis o la presbícia quedaven tan lluny com la Conchinchina, on anys enrere ens enviaven les nostres mares cada dos per tres. Eixos estius de festes eternes i celebracions nocturnes a la platja, amb moltes rialles i zero preocupacions, somnis per definir i cintes a l’estil Karate Kid al cap quan la nit anava avançant. Eixos estius que ja només estan als anuncis de cervesa i que ara han passat a ser propietat dels que gaudeixen d’eixa edat que nosaltres pensàvem que no acabaria mai, però que tenia data de caducitat.
No, definitivament els estius ja no són igual. Ara t’adones que ha arribat l’estiu quan et passes els dies posant crema i preparant bosses per a la piscina. Que si ara les cames, que si ara els braços, l’esquena d’un, l’esquena de l’altra, la cara d’un, la cara de l’altra, que si agafa els taps per a les orelles, que on has deixat les ulleres, que fes el favor de no cabussar a la teua germana… – i per si no n’hi haguera prou, ara també, allò d’aneu amb compte on deixeu les mascaretes-. Tot per acabar tu amb l’esquena socarrada perquè en arribar el teu torn ja estan dins l’aigua i de moment els braços no et donen per a més. Sempre et queda l’opció de no canviar de posició en tota l’estona o de demanar-li a algú el favor, però tal com estan les coses, en aquest moment, quasi millor deixar-ho córrer.
Una altra pista que ens indica que ha arribat l’estiu està a la nevera amb tota aquella fruita tan apetitosa, però que no atrau l’atenció de ningú fins que no la deixes perfectament tallada i preparada. Eixe moment que ja saps que a tu només et quedaran eixos plàtans ben negres que sempre queden relegats al fons del calaix i que semblen portar un cartellet d’“exclusivament per a mares”.
Però malgrat tot, em permet pensar que l’estiu continua sent fantàstic. Cert és que jo no l’inaugure oficialment fins que no em menge la primera bacora i enguany s’estan fent de rogar, però tanque juny com si fora cosina segona de Beyoncé -no pel cos, sinó pel color, eh! -, la qual cosa vol dir que portar els xiquets a la piscina cada vesprada, a banda del fàstic de la crema, també té les seues coses bones. A més, entre el confinament i les hores de bany, el llistat de llibres pendents va disminuint notablement aquests dies, justament al mateix ritme que van sorgint projectes d’allò més interessants per als pròxims mesos, que esperem que no trunque un altre confinament.
Sí, els estius ja no són un anunci de cervesa ni un xec en blanc per a la diversió, però encara tenen possibilitats d’allò més interessants. Potser aquest estiu un poc més limitades, no per l’edat i les responsabilitats, sinó per aquest maleït virus i la por que ha portat afegida, però cal donar-li una oportunitat. Sempre que a Fernando Simón li semble bé, eh!, què voleu? Han sigut tantes hores junts els últims mesos que ja no sé fer res sense el seu vistiplau. Reconec que sense ell estic torbada. Mai haguera imaginat que podria dependre tant d’alguna persona, però en eixes estic, sense saber quan agafar vacances, fins que ell no tinga a bé donar-me alguna pista que em resulte fiable, i amb la maleta, que en estiu no para de moure’s, guardada encara i sense plans de futur. Això sí, amb un bronzejat que ja volguera mig barri de Salamanca i amb l’agenda oberta per al que puga sorgir. Malgrat tot, que es note que és estiu!