Fa uns dies quedava fascinada amb la memòria del meu amic Rafa, que és capaç de recordar detalls d’allò més insignificants de fets ocorreguts anys arrere, mentre que a mi, fins i tot em costa recordar els fets en si. Eixa capacitat de mantenir intacte el passat és una de les coses que més envege de la resta, jo no sé si la vaig perdre en algun moment o si és que mai no l’he tinguda. Arribat el cas tampoc sabria dir el motiu d’aquesta pèrdua. Supose que de vegades l’oblit ha estat causat per la necessitat de deixar en blanc certs aspectes del passat per a continuar caminant en direcció cap al futur, o tal volta, perquè en optar per caminar en direcció contrària, no haguera tingut massa sentit guardar determinats sentiments, imatges o promeses que mai no serien.
L’endemà d’aquella conversa em vaig sobresaltar en consultar el llistat d’obres presentades a un premi literari i descobrir el títol de la novel·la amb la qual participe associat a un nom que no era el meu. Havia oblidat que l’havia presentada amb eixe pseudònim! Arribat aquest punt, potser això de la meua memòria ja passa a ser preocupant, però el cas és que actualment més que les pèrdues de memòria, el que em preocupa realment és la capacitat d’oblidar dates assenyalades. Eixes dates que abans esperava ansiosament i encerclava al calendari amb colors vistosos i que ara passen sense pena ni glòria.
L’any passat, el 19 de març el celebràvem a casa obligats per un estat d’alarma, però malgrat tot, manteníem l’esperit de festa intacte: vam fer una falla i la vam plantar a la terrassa, on també vam eixir a ballar Amparito Roca al ritme que marcaven els músics i seguint la crida que Eugeni Alemany havia llançat des de les xarxes socials per a aquell dia. Fins i tot vam menjar bunyols com si el món s’acabara, ja sé que no eren un bé de primera necessitat, però no podien faltar per Sant Josep. Enguany, però, m’he limitat a menjar bunyols per damunt de les meues possibilitats i poc més. L’esperit festiu ha quedat pel camí i, per si no n’hi haguera prou, ara els remordiments pels bunyols m’abocaran a sopar bledes tota la setmana.
D’acord, la pluja i el fred tampoc van ajudar massa en aquesta ocasió, però més que l’oratge crec que va ser el cansament per una situació que s’allarga en excés la que va contribuir a la pèrdua d’il·lusió per la meua part. Hem passat del “tot anirà bé” al “tornarem” però… de veres? I quan?
No em preocupen tant els efectes secundaris de la vacuna que em toque, sinó que quan arribe eixe moment ja siga tard, que ja no puga recuperar l’esperit festiu, ni les ganes de reprendre celebracions pendents, o de sumar-me’n a altres que puguen sorgir, que cada vegada em coste més veure els meus en possessiu, perquè allò que només és en la distància s’enyora, però també acaba difuminant-se si no hi ha oportunitat de compartir res més que converses des de la llunyania, vermuts des de taules separades o confidències des de darrere d’una mascareta mentre fas cua per a pagar la compra.
Des de fa un any he passat a viure exclusivament el present, que com a punt positiu té que tampoc cal que em preocupe molt per la meua desmemòria, ja que poques coses especials deixa aquest present tan poc propici a celebracions o afectes. Visc l’ara perquè no queda d’altra, però reconec que és tan avorrit i esgotador que m’he d’agafar a qualsevol anècdota, per xicoteta que siga, per a seguir endavant amb un somriure.
Inaugurada la primavera mire les sandàlies, que ja tenen ganes de tornar a la vida, amb l’esperança que enguany puguen xafar carrers llunyans i es desgasten de tant de ballar de festa en festa, però que això puga ser de nou, ja és una altra història. Perquè sí, diuen que tornarem, però… quan?