Està clar que als pobles les perruqueries no són el que semblen a primera vista, sinó molt més. Passar una estona a la perruqueria t’obri tot un món de possibilitats, i en un parell d’hores et forneix d’una quantitat ingent de material que només pots recollir allà. Res té desperdici. Aquí, com del porc, tot s’aprofita. Des dels comentaris de la clientela fins als gestos, interpretacions diverses d’un mateix esdeveniment, secrets de família que queden al descobert, desavinences matrimonials, o lectures vàries que pots trobar a peu d’assecador. Lectures de vegades amb uns efectes secundaris i una necessitat immediata d’aïllament mil voltes més justificada que en el cas del maleït coronavirus.
Ara, després de setmanes tancades i d’experiments estètics de tota classe a casa, les perruqueries han obert de nou les portes però això sí, almenys de moment, les perruqueries ja no són el que eren. Atenció individualitzada, que ben mirat serà el més a prop que puc estar de la reialesa o de qualsevol mega estrela de Hollywood que es pree, però, que al mateix temps em priven de posar-me al dia d’eixes notes de societat local que es cuinen entre tint i tint. I a més… sense revistes!
Encara recorde el titular de la notícia que va captar la meua atenció en l’última visita a la perruqueria abans que començara el confinament. Deia literalment –i no és broma–: “Anne Igartiburu asistió al acto con una imagen más doméstica”. Sort que l’article s’acompanyava de fotografia per il·lustrar la notícia perquè amb aquestes dades el primer que vaig pensar en aquell moment és que aquesta dona s’havia presentat en públic amb bata, davantal i plomall a la mà, o samarreta foradada amb lemes diversos, entre els quals, els més exitosos són del tipus “Alguien que me quiere mucho me ha traído esta camiseta de Benidorm”. Error. El que se li va acudir a aquesta insensata va ser assistir a l’acte en qüestió amb… ulleres de vista! L’ús de les quals, segons sembla, no està ben vist en públic. Com tot, especialment si eres dona i passes dels quaranta-cinc, dos agreujants a tenir en compte i dos motius més per a exigir la nostra desaparició immediata de la vida pública.
Vaja, que això que per a mi ha sigut tota la vida una necessitat per la meua miopia, ara resulta que és optar per una imatge més domèstica. A més, si a això li afiges uns bràquets, invisibles o no, i eixe gra impertinent, que sap situar-se estratègicament per a fer-li saber a la resta que tens la regla, ja millor no eixir de casa perquè el titular pot envalentir-se a uns nivells de por.
Això sí, encara donant gràcies que sempre quedarà més agraït “imagen doméstica” que aquell “gafitas cuatro ojos, capitán de los piojos”, de la meua infantesa. No ho vaig patir jo ni res! El més curiós de tot és que la majoria de les que en aquella època utilitzaven aquesta, tan simpàtica com odiosa, frase per a referir-se a les que gosàvem eixir al carrer d’aquella manera, hui en dia porten ulleres diàriament. Clar que elles les porten sense cristall, que es veu que és menys domèstic i més modern. D’ulleres sense cristall, n’està ple Instagram. Ulleres de diferents formes i colors, segons l’estat d’ànim o la combinació perfecta amb la roba d’aquell dia de la influencer de torn, però sempre sense cristalls. Evidentment si hagueren de pagar el que pague jo per cada cristall, ja et dic que la varietat d’ulleres no seria la mateixa. La ximpleria tampoc. Jo sí que puc dir que cada mirada meua val el seu pes en or, més des que he hagut de recórrer a les progressives. Progressives i huit diòptries en cada ull és per a medalla olímpica assegurada, però continuaré portant-ho amb discreció, que tampoc vull despertar més enveges de les necessàries.