Mai no hauria imaginat que organitzar un sopar poguera ser tan complicat. Tampoc, que a partir dels quaranta les visites a l’hospital estigueren tan a l’ordre del dia. Però, definitivament, la realitat sempre supera la ficció.
Dissabte de matí començaven els missatges via Whatsapp en un dels nombrosos grups que emmagatzeme al mòbil. Un grup d’antics companys que, una vegada a l’any, organitzem un sopar per rememorar anècdotes, posar-nos al dia en l’actualitat de cadascú i compartir brindis i rialles a parts iguals –dues coses amb les quals, com ja sabeu els que em seguiu, he d’anar amb compte últimament, però a les quals em negue a renunciar–.
I, així com si res, comencen les propostes de dates i oh!, sorpresa! allò que havia de ser una votació popular per arribar a consensuar un dia acord a la disponibilitat de tots, o almenys de la majoria, passa a ser el planning d’intervencions quirúrgiques de l’hospital.
Clar, al primer missatge de “jo enguany no puc, m’operen en dues setmanes”, esperes que la cosa no siga massa important i lamentes que compteu amb una baixa, però quan la conversa continua i sols en deu minuts ja portes quatre operacions programades per a les pròximes setmanes penses: “Jo abandone el grup sí o sí, no siga cas que això siga contagiós”. D’acord que ja hem passat la barrera dels quaranta però d’ahí a arribar a aquests extrems… Estem al nivell de la colla de ma mare, que si li lleven la vesícula a una, la resta també vol llevar-se-la per a no ser menys. Clar que elles no perdonen les eixides a sopar o al teatre, encara que per a reservar entrades hagen de passar al responsable de la taquilla un croquis amb les necessitats de cadascuna per tal que acople les cames desconjuntades d’unes amb els braços perjudicats de les altres. No saps ben bé si van al teatre o si fan una partida de tetris, però elles tan completes.
Així les coses, arribats a aquest punt aquí estic plantejant-me si demanar pressupost per a posar-me pits o quelcom. Jo què sé, la veritat és que vaig ben servida però si m’he de solidaritzar amb la resta i passar per quiròfan tampoc se m’acudeixuna altra cosa. No vull quedar com una bafanera però la veritat – creuaré els dits– estic estupenda. Cert és que cada vegada m’hi veig menys i que cada volta que em ric, estornude o salte se m’escapa eixa goteta famosa de la qual ja us vaig parlar setmanes enrere, però a banda d’això, tot correcte.
És curiós com evolucionem però les dificultats sempre estan ahí. Diferents en cada etapa però sempre presents. De jóvens, això d’eixir a sopar podia complicar-se pels exàmens o per tenir l’economia més que perjudicada; després, les complicacions arribaven per no trobar cangur per als xiquets, i, ara, perquè sembla que hem entrat ja en eixa edat on el cos passa de ser un tema de conversació a ser el tema de conversació. En eixa edat on preguntem abans per la salut dels nostres pares que per la dels nostres fills. En eixa edat en què compartim postres per allò de no abusar, però també en la qual ens adonem que del que no cal privar-se és precisament dels bons moments, de les rialles, dels amics, dels viatges en bona companyia, d’estimar i de deixar-nos estimar. Així que jo m’apunte a totes eixes coses i si enguany fa falta que el sopar anual del nostre grup siga al bar de l’hospital, tot serà qüestió d’organitzar-se.