Pensava que això només existeix a les pel·lícules però no, l’altre dia vaig coneixer una “personal shopper”! Que dit així sona d’allò més exòtic, però si et pares a pensar-ho és com anar a fer-li la plaça a ta mare, sols que posant-li el nom en anglès perquè resulte més professional.

De tota manera, convençuda com estic des que va començar l’any, que necessite un canvi urgent de treball, m’hi vaig interessar, així discretament, per veure si podria ser una possibilitat a tenir en compte, més després de dir-me que cobrava uns 50-80 euros per sessió però que fins i tot podia arribar als 500, segons el client. D’acord que arribar a aqueix nivell ja són paraules majors, però per començar, vaig pensar que seria una bona idea fer les pràctiques amb ma mare i la colla. Gran error, sí però, allà que me les vaig dur al mercat dels dilluns, que era el que més a mà teníem. Quatre huitantines per a mi soles, un munt de paradetes amb infinitat de possibilitats per explotar i dos “trankimazils” al cos per fer front a la jornada.

A la primera de canvi ja estaven traent la cartera per a comprar alls, que falta no els feien, però va ser escoltar aquella dona a crit pelat: “guapa, mira que ajos tengoooo” i tirar-se de cap. No sé si el que les va convencer tan ràpidament va ser el “guapa” o la capacitat pulmonar d’aquella dona que, d’haver nascut a Grècia, perfectament podria haver sigut la reencarnació de la Callas, però per més que tractara d’aconsellar-les van tornar a casa ben provistes d’alls, que mai se sap.

D’ahí vam passar als xurros. Ja venien esmorzades de casa, però l’excusa els va servir per a fer un repàs al “reality” de les Campos i fins i tot van voler fer-se un “selfie” a la manera de Terelu. Bé, això de “selfie” ho dic jo, elles per a ser exactes em van dir: “nena, podíem fer-nos un retrato”. “Selfie” o “retrato”, el cert és que allò era tot un quadre!

De la roba interior vam passar de llarg perquè totes asseguraven estar ben assortides, cosa també d’agrair, que posar-se a triar faixa enmig del carrer no és molt discret. Però, altra cosa va ser la paradeta de suèters a un i dos euros! Ho reconec, no anava preparada per una cosa així. Fins i tot em vaig trobar una dona que portava dues setmanes camuflada davall d’aquell muntó de roba, després que quedara atrapada al mercat d’Elda i ningú s’adonara del fet. Em va donar les gràcies, clar, i em va contar que havien estat a punt de comprar-la a Novelda, però finalment l’estampat de la seua brusa no combinava amb la falda que portava la compradora i va desistir.

Vaja, que donades les circumstàncies vaig arribar a la conclusió que això de “personal shopper” no està tan ben pagat com semblava. Així que no queda més que seguir buscant. A Madrid han posat “empujadores” al metro, qui sap, igual per ahí…