Fa uns dies em trobava per sorpresa amb una simple fotografia que va portar al present totes les meues pors del passat. Pors que, per altra banda, estaven perfectament delimitades i emmarcades en lletres grans sota un únic epígraf: classe de gimnàstica. Allò que ara és educació física, però que en aquells moments no aspirava a l’excel·lència. Es conformava amb atemorir l’alumnat que, com jo, veia l’enemic en el mestre al capdavant de la matèria. D. Manuel era el meu. No calia que la resta de companyes tragueren a passejar l’assetjament escolar, l’assetjament escolar era ell i les seues classes aterridores carregades d’aparells entestats a fer-te la vida menys agradable i de ridiculitzar-te davant la resta. Era aquell suplici setmanal, no elegit, sinó absolutament imposat, no apte d’alternatives mínimament alliberadores que ens permeteren posar a estalvi la nostra integritat i la nostra dignitat. Eren el plint, el poltre i fins i tot aquelles cintes de colors amb què havíem de somiar ser campiones olímpiques de rítmica. Quan la natura no t’ha dotat d’elasticitat ni gràcia, fa igual una cosa com l’altra, qualsevol d’aquells instruments eren una ferramenta perfecta per a fer-te sentir insignificant. Conste que jo, la nit abans a la classe de gimnàstica, fins i tot posava l’entusiasme a remulla, igual que feia ma mare amb els cigrons per al putxero, per tal de veure si allò sortia efecte, però mai vaig aconseguir tenir èxit. Setmana rere setmana, havia d’experimentar la mateixa ansietat, la mateixa angoixa de saber-me davant d’un repte absurd que sols aprofitava per a enfonsar la meua autoestima una mica més i per a ser conscient que el butlletí de notes, un trimestre més, quedaria deslluït per aquell «suficiente» que, no obstant això, tenia gust de matrícula d’honor.
Per sort aquells instruments de tortura han quedat en un passat on, malgrat tot, podia considerar-me afortunada respecte a les pors, ja que pocs elements del tenebrós imaginari col·lectiu d’infantesa tenien cabuda en la meua realitat. L’home del sac no era altre més que mon pare, que sempre portava un sac carregat a les costelles amb les ferramentes de treball per a l’obra, amb el conill per a l’arròs del diumenge, amb el menjar per als gossos que esperaven a la caseta de camp o ves a saber amb què més, perquè aquell sac era multiús i mon pare un home pacífic i poc xarrador que no encaixava en el perfil de dolent que se pressuposava a aquell personatge. Tampoc les bruixes podien esperar una fugida espantada de la meua part en cas de manifestar-se, ja que comptava en el meu entorn amb veïnes amb una facilitat sorprenent per a llevar l’empatx amb una cinta que portaven a la bossa o per a fer desaparéixer el mal d’ull amb quatre oracions indesxifrables. Amb elles, que igual executaven miracles sanadors com aquests, que cuinaven menjars exquisits que ressuscitaven l’ànima a colp de cullera, la bruixeria adquiria un to més amable i proper on no hi havia espai per a les pors.
Ara les pors, almenys les meues, es materialitzen en les absurditats que ens envolten i que contribueixen a fer-ho tot més impersonal, com els codis QR, que et priven de les recomanacions dels cambrers, les reserves anticipades que li furten espontaneïtat a les aventures, el ritme frenètic de treball que ens resta temps i riures amb els nostres, i totes aquelles coses que ens fan normalitzar situacions que en realitat no són normals, o almenys no haurien de ser-ho. A Déu gràcies, almenys no soc alcaldessa i no he de patir també perquè l’alcalde del poble del costat tinga un arbre de Nadal més alt que el meu, preocupació que sembla estar a l’ordre del dia entre els dirigents municipals, contagiats per eixa voràgine d’absurditat crònica de la qual cada vegada sembla més complicat allunyar-se i això, sí que fa por de veres.