Assistia la setmana passada a un espectacle inclòs dins de la programació de Dansa València que em captivava des del primer minut. Es presentava al públic sota el títol de «Fandango Reloaded» i mostrava una fusió de danses tradicionals amb danses urbanes a partir del tradicional Fandango d’Aiora. Allò que en gastronomia quedaria emmarcat sota la denominació de deconstrucció i que artísticament, no sols és factible, sinó també necessari. Indumentària, moviments, música…, tot en una conjugació perfecta entre passat i present, entre tradició i transgressió per a deixar de manifest com és d’important jugar amb la tradició barrejant-la amb la nova creació per a mantenir allò nostre, posar-ho en valor i atraure a les noves generacions. Una posada en escena que era connexió amb les nostres arrels però també evolució a partir de la cultura heretada.
Un exemple clar de com la base de blanc és fonamental per a iniciar el treball, però sense oblidar que és imprescindible que arriben els colors, les lletres, els moviments o els sons per a inundar-ho tot, en tant que la cultura requereix una promiscuïtat artística que afavorisca l’intercanvi, l’escolta, la fusió i tot allò que implique estimar i deixar-se estimar pel resultat final. Una teoria, bàsica a simple vista, per a la majoria dels mortals, però que últimament, per a alguns sembla no estar tan clara.
Hi ha qui torna a entestar-se a etiquetar la cultura sense adonar-se que això no és més que allunyar-se d’ella, desprestigiar-la i limitar el seu poder absolut per a despertar emocions. És mutilar el seu objectiu fonamental que ha de ser aconseguir que allò que ens diferencia siga sumar i el que ens uneix siga festa.
Perquè l’únic adoctrinament que té cabuda dins de la cultura és l’adoctrinament en l’estima per la creació, en el descobriment de la bellesa en tots els seus vessants, en l’enamorament per la tendresa de les paraules o per la subtilesa dels moviments, en l’estima per les nostres arrels i les nostres tradicions, en el valor dels riures compartits i en la importància de les abraçades disfressades d’aplaudiments.
L’únic adoctrinament que té cabuda dins de la cultura és el de permetre a l’espectador llibertat absoluta per a deixar-se emportar per les seues emocions, per deixar aflorar els seus sentiments, per desenvolupar la seua capacitat d’evadir-se de la realitat durant uns instants, per creure’s destinatari directe de la lletra d’una cançó determinada, per facilitar somiar en ser protagonistes d’altres vides fins que es tanque el teló, fins i tot, en despertar el desig per passar a formar part de l’espectacle.
L’únic adoctrinament que té cabuda és el de fer de la cultura, casa. Perquè sí, perquè la cultura ha de ser sumar, no enfrontar. Ha de ser estimar i no estigmatitzar.
Perquè la cultura ha d’estar exempta d’etiquetes que busquen la confrontació en lloc de la cohesió i perquè, el blanc, de vegades no és tan pur com alguns volen fer veure, i tracta de difuminar una foscor no desitjada que acaba reconvertint el blanc en un to crema poc atractiu o en un sèpia caduc.
Així les coses, com la lletra del Fandango «la despedida daré», no sense recordar abans que «entre el bé i el mal podríem aspirar a l’alegria», l’únic objectiu en relació amb el qual està justificat l’adoctrinament.
Com el títol d’aquella cançó de Vienna, només restaria preguntar a qui corresponga «per què no balleu?» I no menys important, per què entestar-se en no deixar-nos ballar amb qui ens vinga de gust? Doncs això, que «aunque tu padre me dé la burra fina de Eustaquio, no me he de casar contigo, pendón de los mil demonios».