Conste que entre els meus propòsits per al nou any no entrava convertir-me en actriu porno, però de vegades les coses venen com venen i no queda més que agafar-ho amb resignació.
Quan el metge em va derivar a l’especialista pel meu problema de pèrdues d’orina ni se’m va passar pel cap que allò podria ser d’aquesta manera, però de sobte em vaig trobar a la consulta d’urologia asseguda davant de tres professionals que no deixaven de fer-me preguntes. I jo a tot que sí. Sí, si esternude, em pixe; si tus, em pixe; si em ric, em pixe; si salte, em pixe; si munte, a cavall… Bé, si muntara a cavall segur que també em pixaria, però mon pare era obrer i no podia permetre’m certes aficions, amb tocar el clarinet a la banda del poble ja podia donar-me per satisfeta.
El cas és que mai m’havia vist en un interrogatori tan compromés com aquell. Era com si m’hagueren seleccionat per a un concurs de talents i no quedara més opció que resignar-se a veure quin grau de debilitat determinaven aquelles persones que havia agafat el meu sòl pelvià. Així i tot sembla que puc estar contenta, estic entre les afortunades, o això almenys és el que van concloure segons les meues respostes.
La veritat, mai en la vida havia agafat amb tant de desconcert un diagnòstic. Més encara quan vaig veure tot el material que m’entregaven per a fer front a la segona fase de la visita i per a posar-me al corrent de la qual necessitaré mínim un dia d’assumptes propis. A hores d’ara encara no sé si allò és per a preparar-me per a una ecografia o si he sigut elegida per a algun experiment en la NASA.
El cas és que entre tota aquella paperassa s’inclou també un llibret amb una sèrie d’exercicis que teòricament he de realitzar a casa diàriament per aconseguir que certs músculs es facen més forts. Sí, teòricament, però en la pràctica ja us dic jo que no és més que el primer pas per acabar protagonitzant “El fontanero, su mujer y otras cosas que meter II”. Que no és que jo vaja a començar ara a ser desobedient, però molt clar no ho veig.
Primer per la preparació que requereix tot allò, per més que em digueren que amb deu minuts al dia aniria bé, jo ho he calculat i a mi ja se me’n van els deu minuts sols amb els preparatius. A saber, només per a un exercici necessite un tub de Pyrex o una funda de plàstic –d’un puro, diu, si en casa no fumem!–, un espill i lubricant. Més la posada en escena que també és important. Especialment si eres artista com jo i ja et veus com la Sara Montiel mentre fas contraccions amb el tub aquell entre les cames i cantant “fumando espero” a plena veu. I amb els dits creuats perquè ningú òbriga la porta de l’habitació perquè per més que intentara justificar que tot allò és per prescripció mèdica, crec que resultaria un poc difícil de creure. Un estil a l’escena aquella de les pel·lícules de “esto no es lo que parece”. No vull ni pensar-ho! Ja dic, això em lleva a mi mitja vesprada i els berenars dels xiquets sense preparar.
Per no parlar de la recomanació que em van fer de posar-me unes boles xineses. Vaig mirar de comprar-les per Internet i em vaig angoixar tant que ho vaig deixar córrer. Amb el te em passa igual. He optat per no demanar mai més te als bars. Em faig suant cada vegada que el cambrer comença a preguntar-me sobre les característiques del te. Al final vaig al timó que és més segur i no estic per a endevinalles.
El cas és que ja que estava i m’havia mentalitzat de fer gasto, m’he demanat el Satisfyer Pro 2 i en dos dies diu que el tindré en casa. Què voleu? Per a les pèrdues crec que no farà res, però les referències són tan bones què a vore qui se’n priva!