Fa uns dies entrava en un establiment comercial amb l’únic propòsit de comprar-me un pintallavis. Triar el color suposadament era l’únic esforç que havia de fer per a complir el meu objectiu, però només vaig necessitar uns segons per a ser conscient de com estava d’equivocada. Una simpàtica dependenta es va oferir a ajudar-me en la tria sense adonar-se que, més que ajudar, contribuïa a elevar el meu nivell d’ansietat uns graus per damunt del raonablement assumible per a una acció tan simple com aquella. Tal volta acceptar ajuda va ser el que va fallar en aquella situació que, amb tota seguretat, hauria fluït tranquil·lament si m’haguera limitat a agafar una barra de llavis pel meu compte i tornar a casa sense més ni més, després de passar per caixa.
De sobte, aquell assessorament angoixant disfressat d’ajuda es va materialitzar en un ventall de possibilitats tan ampli que em va abocar a sentir-me com una autèntica analfabeta de l’estètica. Ser conscient que els meus coneixements en física molecular i en maquillatge estaven equiparats al mateix nivell va ser tan desconcertant que a punt vaig estar d’optar per empadronar-me en la ignorància d’ara endavant, encara que només fora per a no continuar plantejant-me reptes tan complicats com aquell que, fins només uns minuts abans, considerava apte per a una dona de cinquanta com jo.
Elegir un color, ahí pressuposava que acabava la meua feina abans que aquella jove em fera partícip que no, que les opcions abraçaven un interval molt més ampli que va exposar quasi sense respirar d’questa manera: «lo quiere cremoso, brillo, mate, de barra, con aplicador, larga duración, tonos tierra, tonos vivos…?». Vaig estar temptada de preguntar-li si existia alguna modalitat per a indecises ignorants de la matèria que em facilitara les coses, però finalment, vaig entendre que no estava preparada per a fer una compra com aquella fins que la meua capacitació en qüestions estètiques adquirira una base ben enfortida. I així vaig des d’aquell moment, tractant d’entendre per què hem de complicar tant les coses, especialment les més bàsiques, quan la vida ja s’encarrega per si sola de complicar les altres, de posar barreres als nostres sentiments, de marcar amb data de caducitat algunes relacions, de desequilibrar la nostra paciència, de posar a prova la nostra integritat, d’obligar-nos a lluitar contra la melancolia i de dosificar els atacs de nostàlgia per a seguir endavant.
Tal volta amb l’edat l’assessorament sobrevingut ja no té cabuda en ser conscients que estem capacitats per a elegir les opcions que ens vinguen de gust malgrat equivocar-nos, perquè les errades també es veuen diferents amb els anys en haver estat capaços de perfeccionar la tècnica per a aconseguir que els drames no acaben evolucionant a catàstrofe. En saber que els punts i final de vegades, encara que dolorosos, són necessaris, però que sempre estan els punts i a part per a eludir les decisions dràstiques i donar temps perquè entre l’aire en espais on estava massa viciat.
Aquests dies les opcions passen per infinitat de propostes i plans diversos per a celebrar en companyia unes dates que es pressuposen de felicitat màxima, però no celebrar és una opció tan vàlida com qualsevol altra. Certament, una opció més calmada i menys calòrica, però igual de respectable perquè no celebrar o celebrar en silenci, de vegades és imprescindible per a poder reiniciar sentiments i posar el comptador dels afectes a zero. No imposar celebrar ja és en si, tota una celebració.