Fa dos dies em venien un número de loteria per a un viatge de fi de curs. El primer que vaig pensar és que ja s’ha obert la veda i que d’ací a Nadal arribarà el degoteig de paperetes i dècims que després ni tan sols recordaré mirar. Però, oh sorpresa!, quan em vaig fixar en la data en la qual se celebrarà el sorteig en qüestió: en juny de 2020! Vols dir que d’ara a juny de 2020 jo recordaré que tinc una papereta per a un sorteig? I que sabré on l’he guardada? Complicat que la fortuna se’n recorde de mi arribat el dia, però encara més complicat és que la meua memòria estiga per a aquestes coses.
Eixa mateixa nit, de forma casual, em vaig adonar que tenia un llistat de vora seixanta persones esperant que acceptara la seua sol·licitud d’amistat al Facebook. Algunes des de fa nou anys! No sé si per aquest xicotet detall amb algunes hauré perdut l’amistat en la vida real, però si em feren això a mi, m’ho pensaria. Estaven ahí com els caps de peix que guarde al congelador i que després oblide que estan. Com que no es queixen… Clar que en aquest cas la culpa és de la xica de la pescateria que per més que li diga que no els vull, acaba posant-me’ls a la bossa sense que m’adone. Això meu amb la pescatera i els caps de peix mereix una anàlisi en profunditat, perquè com ho fa? És la Copperfeild del mercat! Jo clave la mirada en les seues mans tractant de tenir-la vigilada en tot moment, però en arribar a casa i obrir la bossa, ahí està el cap del lluç mirant-me amb resignació, com si sabera que el seu destí és passar mesos oblidat al fons d’un congelador. Sí, ja ho sé, és trist, però us recorde que la culpa no és meua, sinó de la pescatera.
Què voleu, la memòria cada vegada em dóna per a menys i el temps, que va posant-me davant altres prioritats, fa que vaja relegant-ne altres inconscientment, o igual no tant.
La setmana passada em van telefonar de l’hospital per a confirmar-me una cita que suposadament estava esperant des de feia any i mig. No vaig poder negar-me i aniré, si l’alarma del mòbil m’ho recorda arribat el dia, però la veritat no tinc clar si aquella dona s’hi havia confós de pacient o si realment era jo la destinatària d’aquella telefonada. És cert que el nom era el meu, però no recorde cap dolor al muscle esquerre. Clar que per eixa regla de tres, tampoc recorde el que vaig dinar ahir i sempre torne a casa dos voltes perquè, en eixir de l’ascensor, mai estic segura si he tancat amb clau.
L’únic que no oblide d’un mes a altre, pel compte que em té, és el dia que m’ha de venir la regla i el dia que he d’anar a la perruqueria a tintar-me, però per a la resta de quefers tinc un llistat a la nevera que ni l’agenda de Trump: extraescolars, aniversaris, cites al metge, cites per a portar ma mare a la podòloga, excursions dels xiquets, actuacions, assajos, canvi de lentilles, compres…
I així, entre agendes, calendaris i post-its de colors tracte de normalitzar el dia a dia encara que de tant en tant els meus fills em formulen qüestions que em fan replantejar-me quina part m’he perdut a causa d’aquest ritme frenètic que portem. Vull dir, quan la teua filla de nou anys et pregunta, tota seria: “Mama, un home pot trasplantar-se un úter?”, només et queda pensar que no pots amb la vidaaaa!