|

Obligacions que ja no ho són

La memòria és selectiva i, per tant, té una capacitat enorme per a esborrar ràpidament allò que no ens interessa recordar. Aquests dies en què estrenem l’alliberament de les mascaretes veiem de manera difusa la seua arribada a la nostra vida. Un moment al qual, fins i tot, vam tractar de posar-li un poc de glamur amb mascaretes a conjunt amb el modelet de torn, oblidant-nos així que no es tractava d’un complement de moda, sinó d’una protecció per a tractar de guanyar-li la partida a un virus que ens portava de cap.

Manteníem costums absurds, com somriure a la càmera per al moment de la foto com si els somriures pogueren traspassar aquells tapaboques. També hi havia qui oblidava compartir salutacions com si, de sobte, aquella mascareta fera de barrera entre la bona educació i la norma que ens obligava a desdibuixar part dels rostres. Només hi havia un lloc on estàvem a estalvi, on no calia protecció de cap mena: als bars! Com si les cerveses, vermuts i gintònics tingueren el poder, si no d’acabar amb el virus, almenys de deixar-lo inconscient una estoneta. Allà, als bars, només calia la mascareta per al moment de pagar. Un element més per a afegir al desconcert general que experimentava el nostre dia a dia, en no saber ben bé si en realitat estaves a l’altre costat de la barra preparat per a abonar la consumició corresponent o per a atracar aquell establiment. Una sensació semblant a aquelles catàstrofes noticiables que els informatius deixen de fer tan preocupants amb eixe afegit que mai he entés de «no hay españoles entre las víctimas». Com si la força dels huracans, atemptats, incendis o ves a saber quines desgràcies més, perdera intensitat i rellevància quan no ens toca de prop.

Sí, les mascaretes se’n van, encara que a alguns els coste desfer-se’n. No perquè li hagen agafat estima en excés, ni tan sols per precaució, sinó perquè hi ha d’ell que necessitarà ajuda per a poder desapegar-la de la cara. De fet, tots coneixem algun cas de mascaretes que són autèntiques relíquies perquè han resistit aquests dos anys com heroïnes sense que el seu propietari considerara que necessitaren cap relleu. Només el seu color groguenc i la textura acartonada que han agafat amb els dies deixen constància del pas del temps, però qui no aprecie algun deteriorament físic amb el pas dels anys que tire la primera pedra.

També s’han donat casos de mascaretes en multipropietat, no sempre conscientment, però han estat ahí. Així i tot, amb diferència, el que més recordarem ara que ja no estan, serà la quantitat de desil·lusions que han portat associades les mascaretes. Eixes mascaretes que incitaven a imaginar possibilitats que quedaven en no res automàticament en deixar el rostre al descobert i comprovar que la nostra imaginació havia fet una interpretació massa lliure de la realitat.

Les mascaretes se’n van i a poc a poc anem reprenent abraçades i besades, però ens deixen, almenys de moment, una sensació estranya que ens fa parar i pensar si tot això ha passat realment, al mateix temps que desitgem que si ha sigut real, no torne a repetir-se mai més. Especialment pensant en els que han hagut de fer front a la combinació mascareta-ulleres que no ha sigut un binomi fàcil de conjugar.

I ara, els pintallavis que havien quedat en l’atur, tornen a la vida sense limitacions de cap mena, que ens hem guanyat posar a la vida els colors que ens vinga de gust.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Comparteix