|

Nova temporada

Mentre revisava les galerades de la novel·la que publicaré en breu, ma mare em va demanar que l’endemà netejara sa casa per a portar-la a morir allà. Eixe és el panorama amb el qual inaugure temporada! I sí, no ho negaré, ma mare és d’extrems. Val que té noranta-tres anys, però el que la va portar a pensar que tenia les hores comptades no era més que una simple diarrea.

La posada en escena que va acompanyar la petició reconec que va ser de Goya. Només va faltar escoltar un «corten» al final i veure com Almodóvar s’acostava a donar-li l’enhorabona per la seua interpretació. Vaja, que això del teatre ja sé d’on em ve a mi.

Quan ta mare et diu amb un fil de veu «senta’t que vaig a dir-te una cosa», la veritat, esperes que siga el moment per a descobrir un secret familiar de pes que ha anat ocultant-se de generació en generació i el qual custodiaràs a partir d’ara. Almenys a les telenovel·les llatinoamericanes les coses van així. No sé, qüestions com, per exemple, que en realitat eres filla de Julio Iglesias, que ella és la filla de Julio Iglesias, que quan ella falte heretaràs un pazo amb embarcador on retirar-te com la Pardo Bazán… vaja, coses d’aquelles que fan que en uns segons la teua vida passe a ser un drama o a estar envoltada exclusivament de plaer. Però el que no esperes mai és que et demane que la portes a preparar la seua mortalla i l’escenari on tancarà el teló. Cert és que, poc més tard, la retransmissió de l’ofrena de les Falles per À Punt va fer que aquella petició quedara en l’oblit i que el seu únic interés fora descobrir perquè a Alacant no han tirat també avant amb les Fogueres.

Mentrestant, per als meus fills l’únic interés aquests dies és aconseguir que els amplie un poc més l’horari d’arribada a casa per passar més temps amb els amics. Encara no estan en edat d’independitzar-se físicament ni econòmicament, però sí en la d’independitzar-se emocionalment, i jo em quede enmig d’uns que veuen acostar-se el final i d’altres que comencen a experimentar primeres vegades. De moment, per a suportar les peticions d’uns i d’altres, opte per plantar com una posseïda a la meua terrassa intentant crear-me el meu paradís particular on tot vaja a altre ritme, almenys per uns minuts. Val que una escapada a Bora-Bora era altra opció a valorar, però quan vaig consultar el preu del bitllet ho vaig deixar córrer de moment.

I tot només encetar setembre que, suposadament, ha de ser mes d’estrenar propòsits i agendes. Almenys, tot siga dit, no he hagut d’estrenar la meua flamant agenda nova amb un «preparar la mortalla de ma mare» i tot gràcies a les Falles, ves per on!

Pel que fa als propòsits, un setembre més encapçala el llistat allò de perdre els quilos de més que han aprofitat l’agost per a afegir-se a les meues vacances. Sé que els meus plans estiuencs han sigut irresistibles, però a mi això d’acoblar-me a algú sense preguntar, no m’ha resultat mai molt correcte. Però no passem per alt que setembre també és el mes de les despeses indiscriminades: material escolar, quotes de cooperatives i Ampes, extraescolars, impostos varis, avaries sorpresa amb predilecció per a fer-se notar en els moments més inoportuns… Ai, setembre!! I eixa costera que des de fa anys ha vingut a restar-li protagonisme a la de gener, però edulcorada entre els records de dies de mar i retrobades, de riures i tintos d’estiu, de maletes i de promeses amb probabilitats incertes d’arribar a materialitzar-se… Ah, i sí, també, setembre és el mes de suar com si no hi haguera un demà. Així que posem-li la cara que toca, que setembre, ho mires per on ho mires, no és tan fantàstic. Serà que al final seré d’extrems com ma mare o que ningú podrà superar mai l’agost per més voluntat i propòsits absurds que li posem.

Publicada a NOSALTRES LA VEU

Comparteix