No hi ha res a fer

Com soc dona de paraula ho he intentat. Tampoc amb massa insistència, la veritat, però la suficient com per a arribar definitivament a la conclusió que el Satisfayer i jo som incompatibles. Almenys ho serem fins que als seus fabricants se’ls ocórrega fer una nova versió silenciosa. Molt silenciosa. De veres, tantes unitats venudes al món i ningú s’ha plantejat millorar aquest detall?

Foto: Randy Fath (Unsplash)

Per favor, com vas a concentrar-te si allò és com si vinguera de cara a tu una màquina de llaurar! Per més voluntat que li poses i tractes d’imaginar-te a Andrés Velencoso enmig del bancal amb una samarreta d’aquelles de tirants marcant abdominals i amb un objectiu clar en la vida: pol·linitzar-te, és posar en marxa l’aparellet aquell i adéu imaginació! Ni amb sessió doble de mindfulness previa hi ha possibilitats d’èxit. Continuaràs imaginant-te enmig del bancal però a punt de ser esclafada per un tractor conduït per l’antitesi de Velencoso, amb escuradents a la boca, ungles negres i olor a humanitat.

Així les coses, en posar-lo en funcionament, adéu imaginació i adéu discrecció. Si heu d’aprofitar quan els xiquets estiguen dormint per a iniciar una relació seriosa amb ell, més val que desistiu de la idea. Com a consell us ho dic. Si ja de per si el soroll és destacable, en el silenci de la nit, i si com jo, encara esteu dormint amb la finestra oberta, només us pot passar, que de sobte escolteu algun veí cridant pel pati de llums, com si estiguera posseït: “no son horas de poner la lavadora”. Vaja que a mi ja em semblava que un poc escandalós era, però allò em va reafirmar en el fet que la remor del Satisfayer és de nota. A punt vaig estar de traure el cap per la finestra i contestar-li “perdona pero tengo un compromiso mañana y me estoy depilando” però vaig optar per continuar calladeta i no donar massa pistes. Entre altres coses també perquè eixa excusa ja l’havia feta servir amb els meus fills el dia anterior i s’haurien estranyat de la velocitat en què ha passat a manifestar-se el pèl en el meu cos. I a tot açò sense arribar a la potència màxima de la maquineta, quedant-me només per la mitjania – que una cosa és llançar-me a l’aventura i altra anar-me’n d’expedició amb Calleja-. Que pense jo que el punt més elevat ja deu ser com si estigueren demolent l’edifici. No vull ni pensar-ho! Ahí se’m presenten en casa en dos segons, els bombers, una parella de protecció civil i tres o quatre veïns amb el mòbil per documentar gràficament el moment.

La veritat, no és per desanimar però, altre problema afegit a l’aparellet en qüestió és la grandària. D’acord, que sempre serà més fàcil de camuflar que Colin Firth o que una bicicleta estàtica, però també té els seus inconvenients per tractar d’aconseguir que no el descobrisquen, o per portar-lo damunt per si, en un moment donat, es presenta una urgència. Mira per on, altra idea que acabe de llançar als fabricants: versió de butxaca! Llàstima que el màrqueting s’estiga perdent un diamant en brut com jo – clar que oberta a noves propostes laborals estic al cent per cent-.

No sé, igual, amb l’edat, el meu nivell d’exigència està situant-se en una posició més destacada o igual, simplement vaig començar la relació amb unes expectatives tan elevades que ara és difícil l’èxit. Fins i tot se m’ha passat pel cap si no estaré tornant-me ara negacionista com Miguel Bosé, ell amb el virus i jo amb les virtuts del Satisfayer. Però això del soroll és massa per a la meua concentració. I mira que pensava que picar gel amb la Thermomix era el soroll més molest que podia generar a casa.

No sé, potser tot és posar-li interés i fer una versió actualitzada amb banda sonora a gust de la usuària. Qui sap!, pot ser ahí ja li veig més possibilitats, especialment si és Vetusta qui em canta de fons allò de “dejarse llevar, suena demasiado bien…”, però a hores d’ara és donar-li al botonet i no hi ha res a fer.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Comparteix