Mentre tornava ahir a casa em vaig creuar amb un tren que passava per la vella estació que dona la benvinguda al meu poble. No sé si per com és de poc habitual veure activitat a aquest punt o pel fet que eixe és un dels meus records d’infantesa, automàticament vaig exclamar en veu alta: el tren!! Amb eixa entonació perfecta carregada de nostàlgia, unes gotes de curiositat i dosi zero de realitat. Només vaig necessitar uns segons per a adonar-me de com és de fàcil mitificar les coses.
Exactament el que vaig tardar en posar en ordre els meus pensaments i recordar l’última volta que vaig agafar un tren. Va ser el passat mes d’abril per anar a Barcelona. Dues hores de retard amb el desfici corresponent afegit a cada segon no recuperable multiplicat pel nerviosisme de no arribar a l’acte que m’esperava i a la intensitat de la protesta d’un xiquet que viatjava al seient de darrere i que contribuïa a magnificar el moment amb les seues queixes sense fi. D’acord que en un grau més suportable que aquell altre a qui vaig haver de patir durant un vol Alacant-L’Havana, preguntant cada mil·lèsima de segon què faltava per veure a Mickey Mouse. Entre les constants explicacions de la mare i els oferiments diversos de cava per part de l’hostessa de torn, fins i tot em van fer dubtar si no era jo qui s’havia equivocat de porta d’embarcament i en arribar, en lloc de fer-me un daiquiri amb Hemingway acabaria fent-me una coca-cola amb Pluto.
Abans d’aquell viatge cada vegada que veia passar un avió posava en marxa el dispositiu somiador que porte de sèrie i començava un bombardeig mental de preguntes sobre els possibles passatgers d’aquell vol, la destinació, el motiu d’aquell viatge, les abraçades que esperaven en l’aeroport, els amors que sorgirien de nou o els que acabarien en aquell trajecte.
Com amb el tren, ara quan veig un avió, també pense en l’altra part, en les dues hores d’antelació a l’aeroport que tant de fàstic em fan, en la pèrdua de la maleta o en altres inconvenients que em fan massa perea, però que en definitiva formen part de l’aventura. De fet, crec que ja només eixes coses queden a la improvisació a l’hora de planificar un viatge. Fa poc descobria sorpresa com de teledirigit pot ser actualment fer una escapada. Les recomanacions per a organitzar el teu viatge no es limiten a unes propostes de rutes i productes gastronòmics a tenir en compte, com anteriorment, ara pots trobar des de quins són els millors dies per a reservar hotel, com, on i a quines hores comprar les entrades per als llocs d’interés, o fins i tot com fer-te les fotos per a no semblar una turista avorrida. En shock vaig quedar en aquest últim apartat. Especialment perquè això no ho especifiquen, però perquè la foto quede com en l’exemple també hauria de medir uns quants centímetres més, pesar mínim tres o quatre quilos menys, llevar-me alguna costella i injectar-me àcid hialurònic als llavis. A partir de tot això, ja tot perfecte per a no semblar avorrida.
No obstant això, sense pensar en eixos inconvenients dels viatges que venen afegits amb l’edat, els mitjans de transport continuen portant adossat un component somiador important. Tal volta per la necessitat de fugir en algun moment i per les esplèndides possibilitats que sempre implica la distància. Així que, malgrat tot, i després d’uns anys de sequera viatgera imposada, continuem donant-li barra lliure a eixes oportunitats de viatjar a pesar que algú considere que a les fotos semblem uns turistes avorrits.