|

Missatges de plaer

Just el dia que m’havia marcat com a inici de la dieta, a la qual li he delegat la responsabilitat d’alliberar-me dels excessos de l’estiu, la meua agenda m’informa que és el Dia Internacional del Xocolate. D’acord, per a mi tots els dies són un poc el Dia del Xocolate, especialment després de dinar, quan una força superior a mi em posseeix i m’aboca irremeiablement a pessigar un trosset de xocolate amb ametla que és un poc com la traca que anuncia el final de les festes; com eixe punt final en el text, el «podéis ir en paz» de les misses que escolta ma mare per la televisió o l’aplaudiment en acabar l’espectacle. En definitiva, l’espurna de la vida en sòlid. Així les coses, com negar-li el protagonisme?, més en un dia tan destacat com aquest. Tot siga dit, supose que no hauria sigut tan condescendent si es tractara del Dia Internacional del Bròcoli, però ho reconec, tinc les meues debilitats i el xocolate i Colin Firth ho són.

També és cert que, justament al costat del recordatori de la celebració en qüestió, una altra frase s’entestava a recordar-me que «el futur depén del que faces hui» i, fera el que fera, l’única cosa certa és que un futur sense xocolate no té raó de ser. Bé, tampoc ho tenen la majoria de frases motivadores que apareixen on menys t’ho esperes i sense demanar permís previ: en les estovalles del bar, en la tapa del iogurt, en la pantalla de l’ascensor o, com ara, en l’agenda que vaig comprar l’últim dia de platja, tal volta desitjant que portara afegit un poc d’eixe esperit de preocupacions zero que té el mar per a mi.

D’un temps a ara les frases motivadores estan a l’ordre del dia, molts missatges de positivisme i de bonisme que algun efecte secundari han de tenir segur, en cas de creure-les al peu de la lletra. La veritat és que jo els done poques oportunitats, les mateixes que als prospectes dels medicaments per a ser exactes; l’experiència, vulgues o no vulgues, fa prou. No obstant això, de vegades, allà on menys ho esperes pots trobar una frase que, sense proposar-s’ho, aconsegueix superar per golejada la més estudiada d’aquestes de superació infinita i amor desmesurat. La meua en els últims dies va arribar via whatsapp i deia literalment «este curs reprenem les extraescolars els divendres de vesprada». Crec que fins i tot vaig levitar.

A hores d’ara tinc la certesa absoluta que aquelles prediccions que deien que «d’aquesta situació anàvem a eixir millors», no van estar molt encertades, però més desesperades sí que hem eixit. Desesperades per recuperar espais, per xicotets que siguen, i moments, en companyia o en exclusivitat, que són els que a partir d’ara podré bescanviar per eixes classes particulars. Allò que abans m’angoixava en haver d’anar, de carrera en carrera, repartint xiquets per sessions d’anglés, pintura, música i altres menesters propis de les vesprades, ara fa gust de glòria. Fins i tot crec que he arribat a descobrir la resposta a aquella pregunta tan desconcertant que feien anys enrere en un famós anunci de compreses, «¿a qué huelen las nubes?». Sí, mentre levitava vaig poder olorar-les i tot, al mateix temps que m’adonava que de vegades les paraules poden ser igual de plaents que el xocolate. No obstant això, a partir d’ara, mentre els meus fills tracten d’abraçar la perfecció en matèries vàries, puc garantir que la mare abraçarà la glòria amb un trosset de xocolate i una copeta de vi blanc envoltada de zero baralles, zero crits d’instagramers o tik-tokers de fons i zero interrupcions mentre vas al bany.

Benaventurades les que recuperen les extraescolars perquè d’elles serà el regne del silenci. Almenys per una estoneta.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Comparteix