Passat divendres em deia un amic que fa temps que no em veu riure i la veritat és que, si ho pense, últimament em costa massa. Cada dia em pesen més eixos afectes que han quedat congelats, no poder repartir ni rebre besades ni abraçades, però encara més, el fet de no poder tenir il·lusions. Eixa impossibilitat actual de mirar més enllà del dia a dia em supera. No poder planificar cap d’eixos viatges que fan la vida apetitosa en tant que comencen molt abans d’arribar a la destinació elegida i fan suportable la rutina. Eixos viatges que s’inicien just en l’instant en què t’imagines passejant per Montmatre com Amèlie Poulain, compartint daiquiri amb Hemingway al Floridita o fent una parada a la Moderna Poesía del carrer Obispo de La Havana -encara que això ja no podrà ser perquè també 2020 ha sigut un mal any per a aquesta llibreria-. Eixe instant en què somies en aquell gelat de sabor increïble que penses tornar a demanar en l’aparador de Giolitti, en les nits al Trastevere que no haurien d’acabar mai, en aquell baret de Berlín on de sobte et va sorprendre una dedicatòria d’Obrint Pas, en deixar-te meravellar per Bernini i el seu “rapto de Perséfone”, o en la carrera per dins de l’Uffizzi abans que tanquen per trobar al duque d’Urbino que se t’ha escapat durant el recorregut entre tant de turista malgrat que teníeu una cita pendent des de feia temps.
Tampoc és bon moment per a il·lusionar-me amb eixe canvi de treball que li demanava a l’any i, menys encara, per més ganes que li estiguera posant, per a presentar cap treball a eixe premi en què desitjava participar.
Fins i tot, ja no em fa il·lusió ni eixe vestit que em fa l’ullet cada volta que passe per davant d’aquell aparador, només de pensar tot el protocol que he de seguir per emprovar-me’l, les poques ocasions que tindré de lluir-lo i que la mascareta li furtarà tota la gràcia.
Definitivament, el que veig no és el que desitjava ni esperava i cada dia em desconcerten més els mitjans de comunicació en general i els polítics en particular. Ens demanen prudència al temps que ens aboquen a llançar-nos a fer turisme com si tot haguera estat simplement un malson. Turistes, no obstant això, amb mascareta, distància de seguretat i supose que amb control remot en cas de viatjar en xiquets. No trobe d’altra per a deixar els meus fills solts enguany a la platja. Quina distància de seguretat puc demanar-los quan es retroben amb els amics que esperen durant tot l’any? Com posar límits físics a eixa colla que més bé sembla una convenció de l’ONU o el començament d’un acudit, amb dos russes, dos madrilenyes, un italià i dos alacantins. Com impedir que compartisquen matalàs a la platja, jocs i aperitius a la piscina, manualitats a la biblioplatja o eixes passejades sense vigilància a mitjan vesprada que somiaven estrenar enguany. Realment, jo no ho veig. Fa només unes setmanes l’únic lloc segur era casa, i ara ens obrin les portes de bat a bat perquè fem la maleta i mirem l’estiu com si res no haguera passat.
No sé, igual soc jo que sempre m’ha costat entendre les coses, però reconec que estic desconcertada i angoixada a parts iguals. Tracte de trobar-li sentit a tot, però continue sense aconseguir-ho. Clar que també porte anys tractant de descobrir per què els hòmens sempre opten per afaitar-se quan acabes de netejar el lavabo i res, aquí estic altra volta, en Mr. Proper a la mà, mirant tots els pèls que hi ha escampats per eixe lavabo que fa uns segons era blanc impol·lut i pensant que, amb això, podria fer-se uns bons implants l’homenet de la foto. Il·lusions, òptiques o reals, però necessàries.