Passar pel control de seguretat dels aeroports és una cosa que sempre m’angoixa. A partir d’ara, i en base a l’última experiència, encara més.

Només arribar, que t’aparten a un costat per a fer-te un “control de sustancias”,  és dur de digerir. A mi? Així d’entrada el primer que vaig pensar és que igual estava descuidant massa la meua imatge. És cert que anava sense maquillar però tampoc pensava que el meu aspecte era tan preocupant. “Control de sustancias” i així, davant dels meus fills que em miraven amb cara de circumstàncies mentre jo em moria de ganes de dir-li a aquella dona “¿usted sabe quién soy yo?”. Però a vore qui obria la boca amb un Guàrdia Civil custodiant-me a cada costat, com si fóra la imatge del Sepulcre processonant pels carrers del meu poble.

Jo, que no sé distingir el sucre mòlt de la farina i que em veiera d’aquesta manera!

Igual que quan vas a morir diuen que fas un repàs per tota la teua vida, jo en aquell moment vaig repassar en un minut els noms de totes les presons d’Espanya conegudes, –el que han aportat els polítics als coneixements adquirits en aquest sentit-, pensant quina em convenia més, donat el cas.

Quina tensió! Si no tenia prou amb aquella dona escorcollant tot l’equipatge, i amb els dos Guàrdia Civils que tenia de macers, damunt haver de suportar les mirades de tots els que passaven per allà i que ja em catalogaven, mínim, de sospitosa. I encara donant gràcies que m’havia comprat roba interior per al viatge perquè s’ha de veure com de bé la van remirar.

No sé si per l’edat o per culpa d’Alicia Florrick, reconec que ara m’he fet aficionada a la copeta de vi i que no perdone, però d’ahí a veure’m en una d’aquestes, jo que he sigut de suc de pinya tota la vida!

Tot per acabar dient-me que no em preocupara, que havia estat un control aleatori. Doncs quina sort, no? Vaja, que em va fer tanta il·lusió haver estat l’agraciada com aquella volta que em va tocar un lot de discos en una festa i no tenia tocadiscos. Afortunada que és una!!

Sort que la rebuda al país de destinació va estar més encertada. O no. Vull dir que arribar a Roma i que t’estiga esperant a l’aeroport un italià que podia passar perfectamet per jugador de la Juve en viatge de concentració, ben mudat, amb un somriure d’orella a orella i un cartell ben gran amb el teu nom… Buf, em direu que no podria haver sigut meravellós. Però donades les circumstàncies tot va quedar en l’argument perfecte per a una pel·lícula de les de diumenge de vesprada a la Primera i poc més.

Si a l’altra em vaig quedar amb ganes de dir-li “¿usted sabe quién soy yo?”, a aquest li haguera dit allò de “dónde estabas cuando te necesité” però no em va quedar més que fer-me l’orgullosa i dir-li “Perdiste tu oportunidad”.