Des que tinc ús de raó, setembre és sinònim de col·leccionables. Col·leccionem propòsits malgrat saber de primera mà que no els complirem, col·leccionem records i instantànies d’un estiu que s’acomiada de nosaltres, col·leccionem desitjos, frustracions i somnis. Però també n’hi ha d’altres col·leccionables que adquireixen un protagonisme destacat i tracten de captar la nostra atenció amb propostes poc suggerents, però repetitives en percentatge similar. No conec ni una sola persona que haja estat capaç d’acabar de completar un d’aquests col·leccionables que comencen a tractar d’atraure la nostra atenció amb l’arribada de setembre. Supose que no hi ha paciència suficient per a esperar aquelles entregues setmanals que poden eternitzar-se en el temps tant com els responsables de la seua comercialització consideren oportú. O, fins i tot, que no hi ha col·leccionistes suficients per a mantenir l’edició d’aquelles promocions més enllà d’unes setmanes de prova. Reconec que mai he estat temptada d’acumular a casa nines de porcellana, maquetes de vaixells ni altres temptadors objectes que s’anuncien amb número extra de regal amb la primera entrega. No obstant això, no els reste importància en tant que són anunciadors d’un final d’etapa que, com dirien els moderns, fa olor de vintage i s’ha guanyat un espai dins del catàleg de tradicions de final d’estiu. De ben segur que algun creatiu de col·leccionables en connivència amb algun mitjà de comunicació ha estat temptat de llançar aquesta temporada un col·leccionable amb les parts esquarterades de l’assassinat tailandès protagonista de l’estiu. Possiblement, també, aquest hipotètic col·leccionable siga l’única cosa pendent d’explotar a la televisió en relació a aquest cas.
De tota manera, també hi ha qui opta per convertir-se en col·leccionista de manera més discreta, cultivant la seua afició en el més estricte secret fins que un dia, de manera no intencionada, tot queda al descobert. Fa uns dies, davant els insistents avisos de pluja intensa que amenaçaven el cap de setmana, vaig optar per tirar de nostàlgia i autoconfinar-me a casa amb un únic condicionant: no acabar derivant la meua ansietat cap a l’elaboració de productes de rebosteria que contribuïren a arredonir uns volums que ja han doblat massa en els darrers mesos a compte de còctels diversos i combinacions de gelats inimaginables. Així les coses, i donat que la rebosteria no era una opció vàlida, vaig passar directament al restabliment de l’ordre a llocs on des de feia temps regnava l’anarquia de manera descarada i absoluta, com ara els dormitoris dels meus fills adolescents. Només deu minuts van ser suficients per a cerciorar-me que, definitivament, estic criant uns col·leccionistes de primer nivell que no requereixen de l’arribada de setembre per a desenvolupar alegrement la seua afició. Per als adolescents qualsevol època és bona i qualsevol material susceptible d’evolucionar a material digne de col·leccionable. Allò que en un altre context podria diagnosticar-se clarament com un principi de Diògenes de manual, en el dormitori d’un adolescent passa a estar justificat com a inventiva en fase ascendent. Obrir cada calaix és trobar una nova sorpresa difícil d’interpretar. De vegades, fins i tot, difícil de poder catalogar abans de derivar a un punt o altre del reciclat. El fet és que el meu botí es va tancar amb tres bosses de dimensions considerables per al contenidor de paper, quatre per al de plàstic i huit amb destinació a l’ecoparc mòbil on, després del confinament, van estar a punt d’atorgar-me la medalla al mèrit al reciclatge, declarar-me filla adoptiva i posar-me una redona. Així les coses, almenys en aquest sentit, la preocupació no té cabuda. El futur dels col·leccionables gaudeix d’una salut excel·lent donat que les noves generacions estan a favor de continuar perpetuant la tradició i, el més important, per continuar també donant arguments a les mares per transitar per eixe estat d’enuig constant en allò referent a l’ordre.