“Dolores, l’exclusiva!” cridava ma tia a ma mare cada vegada que mirava a la carretera i, sí, ahí estava “l’exclusiva”. Una exclusiva que no tenia res a veure amb la boda de cap futbolista o a trobar per sorpresa el polític de torn fent-li carícies a l’artista del moment. No, aquella exclusiva era un autobús de color ataronjat que en realitat era molt més que un mitjà de transport. Era la connexió de l’interior amb la capital, amb Alacant!
A Alacant s’anava amb l’exclusiva a realitzar gestions diverses, però també a la platja, a les Fogueres i a altres celebracions, com ara la romeria de la Santa Faç. Eren temps que des de l’interior es mirava a la capital com als germans majors, o com als senyorets, que podien fer coses que no estaven al nostre abast. Temps de mirar cap a Alacant amb curiositat, amb admiració, però també amb molta enveja davant l’oferta d’oportunitats que podies trobar allà.
Sí, a Alacant s’anava també de compres, ja fóra per l’uniforme per al col·legi, per al vestit de comunió o bé per algun capritxet en aquells Galerías Preciados. És cert, les compres de vegades formaven part del pla, però, a diferència d’ara, no eren el motiu principal del viatge. La primera premissa del llistat era gaudir de la ciutat. D’ahí que aquell “Dolores, l’exclusiva!” sonara carregat d’enyorança i de ganes, moltes ganes, de repetir experiència.
Per als meus pares, la Santa Faç i les Fogueres eren sagrades, com ho era la visita al Mercat Central, on els agradava esmorzar i fer la volteta per aquelles parades que feien goig, o la passejada per l’Explanada amb geladet inclòs si el temps acompanyava, contemplar el castell des d’allà baix, visitar el betlem de la plaça de la Muntanyeta en Nadal, dinar al Popeye i demanar flam per postres per arredonir el menú…
Anar a Alacant era “mudar-se”, tant es valia si era dimecres o diumenge, un s’havia de posar ben guapet o guapeta per a recórrer la ciutat, no sé ben bé si amb l’objectiu de mimetitzar-se amb l’ambient i passar desapercebuts o perquè era una manera més de fer veure que aquell era un dia especial.
Cada vegada que els meus pares anaven a Alacant per a mi era el dia de l’espera, l’espera d’alguna cosa que mai arribava. Aquella innocència dels menuts que em feia creure que finalment aquell seria el dia en què es compliria aquella dita popular que tantes voltes havia escoltat. Allò d’“on vas? A Alacant. A què? A portar un peix cantant”. Mai van tornar a casa amb un peix cantant, però sempre amb algun detallet que mitigava la desil·lusió automàticament.
És cert que des de València cap amunt són poc aficionats a mirar cap a Alacant, però també nosaltres, des de l’interior, som de no mirar-la com cal. Alacant està fora dels centres comercials i està ben bonica, i, a més, estos dies està preparada per a viure les Fogueres de Sant Joan. Malauradament, en aquesta ocasió no podré anar-hi, però a casa, com cada any, ma mare tindrà preparada la coca amb tonyina i les bacores per tal que la festa arribe d’aquesta manera, almenys.