Deia Paul Auster que «la realitat no existeix si no hi ha imaginació per a veure-la», un poc el mateix que passa amb la felicitat. Un concepte que en l’actualitat sembla anar massa lligat a joventut o a llibres d’autoajuda, malgrat que si hi ha una cosa clara que no té la felicitat, és edat ni necessitat de manuals que la dirigisquen.
No, definitivament la felicitat no té edat, com tampoc està a Instagram o a qualsevol altra xarxa social per més que així intenten fer-ho veure els i les instagramers, influencers i tiktokers de capçalera. En realitat reconéixer-la és més fàcil que tot això i, ho apreciem o no, es manifesta amb força en infinitat de xiquets detalls i gestos que passem per alt cada dia. Perquè el ritme frenètic que ens autoimposem ens porta a oblidar que la nostra capacitat de disfrutar és infinita. Igual que ens oblidem d’exercitar l’amabilitat, que és una altra forma de ser i de repartir felicitat.
Fa uns dies, mentre desdejunava a un establiment de València, fins i tot li vaig poder posar rostre a la felicitat. Una dona que assaboria, en solitari i amb un somriure contagiós, el seu suc de taronja i una torrada amb oli, repartia complits gratuïtament a tots els que s’acostaven a la seua taula. Feia igual si era una cambrera o un altre client assidu al local. Feia igual si eren amics o saludats, per a cadascú d’ells tenia un complit amb desig adossat: «Que tingues un bon dia». Una cosa tan senzilla que de sobte feia que l’ambient semblara el decorat perfecte perquè arrancara un musical. Així de fàcil és abraçar la felicitat, la qual no necessita excessos, simplement paraules d’afecte com les que regalava aquella dona, que ni tan sols esperava les tornes.
La felicitat està en un «bon dia, bonica!», en un «que bé et para aquest vestit», en un «ningú em prepara el café com tu». Està en poder tornar a parar taula per a dinar a la terrassa, en què et regalen flors, en autoregalar-te flors, en què florisquen aquelles flors que esperes tot un any per tornar a veure, en comprar flors cada dissabte, encara que només siga per a portar-les al cementeri. Perquè les flors, com la música, tenen una capacitat innata per alegrar la casa, els dies i la vida.
La felicitat està en apagar el mòbil del treball en arribar a casa, en rebre un whatsapp sorpresa que posa color al moment, en poder tornar a rellegir aquell whatsapp sorpresa, en la roba estesa al sol, en el canvi d’armari, en regalar-te un massatge acompanyada d’una amiga, en pintar-te les ungles de color roig, en què algú et prepare el café al matí, en les mirades amb missatges encoberts, en els gelats que canvien l’estat d’ànim, en el vi en qualsevol de les seues varietats i colors, en gaudir d’un llibre envoltada de silenci, en gaudir d’un llibre envoltada de soroll, en trobar una fotografia dins de les pàgines d’un llibre, en trobar una nota que arranca un somriure pegada a la nevera o al teclat de l’ordinador, en la brisa del mar, en l’olor de bronzejador que et porta a somiar en l’estiu, en les carícies infinites, en un dònut de xocolate compartit, en un dònut de xocolate en exclusivitat, en ballar C. Tangana d’amagat mentre neteges els banys, en ballar C. Tangana públicament si et ve de gust, en què algú pense que series la companyia perfecta per a compartir un concert de Vetusta Morla, en descobrir que els nispros, les cireres o els albercocs tornen a l’aparador del mercat, en un grapat de cacaus o tramussos a mitja vesprada, en trobar un vol a Roma per setze euros, en els coloms de colors que passegen per davant de la finestra mentre escric, en els besos en qualsevol de les seues varietats, en els nervis previs a una estrena. Fins i tot en saber que malgrat que un dels teus autors favorits ja no està, ha deixat una herència fantàstica i que com bé deia ell, l’autèntica definició de felicitat és «no saber que eres feliç, no preocupar-se de res a banda de viure el present».