Les coses es compliquen

monoleg

Sabia que havia d’arribar el moment i que en fer-ho no estaria preparada. No m’equivocava. T’adones que estàs en allò cert quan el teu fill et diu: “mama, explica-li tu, a Amàlia, què són els espermatoshows, que no m’entén”. Respires fons i encara que et sents com si et deixaren sola al centre de Pamplona, un 7 de juliol, i amb tots els bous de cara a tu, et llances a l’aventura.

Primerament he començat per aclarar el terme. Espermatozou que no espermatoshow, per més que munten algun espectacle que altre i que en base a això potser tindria més sentit anomenar-los d’aquesta manera. –Tot mentre interiorment pensava: tan bé com estàvem estudiant els rius i les comunitats autònomes, per què la cosa havia d’entortar-se…!—.

D’ahí hem passat a parlar dels diferents processos d’inseminació artificial als quals em vaig sotmetre – sí, ja ho sé, potser m’he envalentonat un poc i he aprofundit massa, però tampoc sabia per on tallar i això de posar-me amb la història de la “semillita” a les pel·lícules queda bé, però només ahí—. Les seues cares, mentre ho explicava tot, eren un poema, però més encara a l’hora d’entendre com era possible que després de tot allò: injeccions a diari, controls d’ovulació, de temperatura, selecció dels espermatozous més valents…, res funcionara, i temps més tard s’espavilaren d’aquella manera i, sense ajuda, sapieren trobar el camí sols, i dos voltes! Clar que si sóc sincera, això a dia de hui, tampoc jo ho puc entendre. Així que no em preocupa que per a ells haja quedat també el dubte.

D’ahí hem passat al part. Recreant-me en els detalls, donat el seu interés, i tot començant des del principi, amb la Guardia Civil parant-nos en un control a l’altura de l’estació i amb el pare de la criatura dient-li aquella frase que no se m’oblidarà en la vida: “agente, vamos de parto”. – Vaig voler pensar que eren els nervis, però reconec que això és per baixar del cotxe i demanar per favor que et porten ells a l’hospital –.

D’aquesta part del relat, a Amàlia no li ha quadrat que ella isquera per la vagina. “T’amargaria segur, mama?” han sigut les seus paraules textuals. Per a acte seguit dir que si les coses són així tal volta ella s’ho pensa, això de ser mare. – No he volgut dir-li que no vaig poder menjar pernil durant l’embaràs, perquè aleshores ahí sí que ja ho tindria clar definitivament —.

I quan ja creia que havia passat la prova sense necessitat de demanar el comodí del públic, ha tocat respirar profundament altra volta i començar de nou després que em diguera “mama i ara, explica’m què és gay, perquè el papa sempre em diu que ens ho expliques tu”. Jo? I per què jo? Perquè els meus escriptors favorits ho són?, perquè m’agrada Barbra Streisand? , perquè m’encanten Asier Etxeandia, Rupert Everett  i Alan Cumming? Bé, siga com siga, el que importa és que ho han entés. Ha acabat dient que a ella això no li “conjunta” –al que el seu germà li ha dit que hi ha parelles home-dona que conjuntar, també conjunten ben poc- però que el que importa és que s’estimen. Així les coses, prova superada i a per l’altra, que tard o d’hora arribarà.