Des de quan tenen edat les llepolies? Eixa va ser la pregunta que em va fer el meu fill fa uns dies després que la dependenta d’una tenda de llepolies li soltara un Ja eres major per açò, ¿no? en voler comprar un dels productes a la venda en aquells cinc metres quadrats d’establiment.
Cinc metres quadrats amb opcions diverses de plaer infinit als quals he d’entrar amb els ulls tancats o esperar a la porta per a no sucumbir a la temptació. No per sobrepassar l’edat permesa –que per a la dependenta, segur– sinó per a no sobrepassar les calories raonables que necessita el meu cos. Bé, de vegades també perquè cinc metres quadrats poden ser un espai considerable per al plaer, però no tant per a la concentració de clients. El cas és que amb onze anys acabats de complir, considere que el meu fill no s’ha de preocupar per cap d’aquestes premisses. I sí, des del meu punt de vista, reuneix tots els requisits per a gaudir fins a l’èxtasi amb tot el que done de si un euro i cinquanta cèntims. Sols un dia a la setmana, això sí, que tampoc cal abusar dels plaers intensos ni exposar-se a possibles recriminacions de la higienista en la visita de rigor. Entre altres coses perquè eixes recriminacions anirien dirigides directament a mi mentre mentalment m’imagine unes llums fluorescents acompanyant-me en el camí de volta a casa per tal que tots els que puga trobar-me siguen conscients del meu fracàs com a mare.
Una anècdota, aquesta de les llepolies, com a mínim curiosa, no? I una mania, la meua de veure els meus fills encara com a xiquets que tal volta m’hauré de fer mirar. Que onze i huit anys, escolta, ja en són, eh!
Pensant-ho bé, potser les llums fluorescents ja m’acompanyen sense necessitat de recriminació per part de la higienista. Sí, definitivament, m’ho busque jo soles. Sóc una temerària. En lloc de comprar-li un mòbil li compre llepolies pensant-me que encara està en edat. Insensata que és una! A saber què serà el pròxim que se m’acut! Ajudar-li amb les seues construccions de Lego? Deixar-me embolicar per a posar tota la casa pates amunt amb un joc de pistes? Fer una partida al Rummik? Comentar amb ell l’últim capítol que acaba de llegir de Harry Potter? Planejar una excursió per al cap de setmana? Acceptar la proposta d’acampar en el saló? Dormir junts el divendres a la nit?… Si és que no sé com no em furten ja el carnet de mare.
Això sí, jo malgrat passar els quaranta-cinc, no dec aparentar-ne més de deu perquè hui m’he comprat una bosseta de Peta Zetas i no m’han demanat el DNI. Què voleu, no puc resistir-me als clàssics. I sí, em negue que els meus fills renuncien a l’edat més dolça de la vida per la pressa d’altres a fer-los grans abans de temps.