|

L’amor ho cura tot

L’amor ho cura tot o almenys això devia pensar l’altre dia el meu fill quan es va limitar a abraçar-me i besar-me sense fi en veure’m amb mig cos penjant d’una escala de tisora. No dic jo que l’amor no puga ajudar a mitigar el dolor, però en un moment així, en què l’engonal estava a punt de partir-se per la meitat l’imprescindible era aconseguir ajudar-me a tornar a una postura normal abans que el colp fora més greu i haguera d’acabar a l’hospital.

D’acord, part de la culpa va ser meua per posar-me a netejar les rajoles de la cuina un dia de festa. Es veu que no complir amb allò de «santificarás las fiestas», al final es paga. Després d’una experiència així, em vaig prometre no cometre de nou la mateixa errada. D’ara endavant les festes seran sempre sagrades i no hi haurà cabuda per a tasques domèstiques que tracten de restar-li protagonisme als dies marcats de roig al calendari. I sí, també vaig prometre buscar ajuda la pròxima volta que les rajoles necessiten una pasada. Bé, fins i tot vaig pensar llevar-les i substituir-les per pintura per tal d’anar alleugerint faena, però la veritat és que en aquest moment ni jo ni els meus nervis estem preparats per a compartir espai en casa amb obrers, pintors ni amb la pols que uns i altres porten de companya.

En eixes estaven els meus pensaments quan vaig escoltar un comentari al carrer que em va fer pensar que potser porte escrit al front allò que crec que estic reservant-me interiorment. Les paraules textuals d’aquell home van ser «les dones no tenen cor denguno». Interpretacions lingüístiques a banda, la meua preocupació va passar a ser si no estaria sent massa lleugera amb les rajoles, volent desfer-me d’elles després de tants anys de convivència i, a més a més, pel simple fet que la meua agilitat ja no és la d’abans, i no perquè hagen fet alguna cosa per ser mereixedores d’un punt i final així en la nostra relació.

Definitivament, el concepte amor té massa transcripcions i mil maneres d’adaptar-se a les necessitats d’uns i d’altres, i a diferència del que creu el meu fill no ho cura tot, però s’ha de veure el que es pot viatjar gràcies a l’amor. Almenys en les pel·lícules. L’altre dia en veia una on fins i tot l’amor tenia el poder de la teletransportació. Ell li preguntava a ella «¿Dónde vamos?» i només va fer falta que la resposta fora «lo más lejos posible», perquè automàticament aparegueren els dos sopant als peus de la torre Eiffel amb acordionista de fons, manicura feta i mirades de voler acabar aviat el sopar, malgrat que el marc fora propici per a allargar la sobretaula eternament.

Per a mi el més lluny possible són els contenidors que hi ha a l’eixida del poble, que així d’entrada no sembla massa romàntic, però es veu que el trajecte està farcit d’amor de punta a punta, basant-me en els matrimonis que pots trobar caminant per allà amb harmonia i indumentària quechua d’allò més coordinada, que no sé si contribueix a estar més enamorats, però sí a creure’s un poc més esportistes que abans. Vaja, que ben mirat, i segons la perspectiva del meu fill, no sé si donar-li la raó en allò que l’amor ho cura tot, però almenys fa miracles amb l’avorriment accentuat dels diumenges de vesprada on no necessites més que un polar quechua a conjunt en el teu acompanyant per veure la vida, igual no de color de rosa com Edith Piaf, però d’una tonalitat propera.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Comparteix