Caminava l’altre dia pel passeig marítim d’una localitat costanera qualsevol quan de sobte em vaig quedar atrapada per una imatge captivadora cent per cent. Un home desdejunava tranquil·lament al porxe de sa casa mentre semblava conversar amb l’arbust que presidia l’entrada, així com emplaçant-lo a un repàs de tisora en moment acabara aquella torrada que el tenia ocupat. No era ell, el seu desdejuni, ni tampoc la suposada conversa amb l’arbust el que em cridava l’atenció d’aquella manera tan poderosa. No, era la felicitat que es desprenia de la imatge i del context. Aquella caseta sense pretensions, compartia primera línia de platja amb dos immenses torres d’apartaments carregades de pretensions i segurament de pressions, en el seu dia, perquè aquell home cedira la seua propietat en benefici del creixement turístic de la zona. No vull ni imaginar els zeros que portaria afegits la xifra que li oferirien per tal que aquell bloc d’apartaments comptara amb un aparcament més ampli o amb una zona de piscina més aprofitada, però ni els zeros ni les promeses van tenir èxit. En realitat no calien promeses de paradisos per venir perquè ell ja estava instal·lat al paradís per més que la resta no ho apreciara.
Amb aquell pensament retornava jo al que creia que era el meu paradís particular, almenys per unes hores, quan em vaig adonar que estava ben equivocada. Deixar d’exercir de mare i recuperar parcel·les en exclusivitat que havien quedat en un segon terme, a un hotel exclusivament per a adults semblava precisament això: l’arribada al paradís! Un lloc amb piscina infinita, mar, copes de cava sense límit, sol, zero xiquets incordiant a l’hora del bany o del sopar, i un personal dedicat en cos i ànima a procurar la màxima satisfacció dels seus clients. Com diria el gran Camilo «Vivir así es morir de amor» encara que també és cert que arribat un punt, tantes atencions m’embafen i desconcerten a parts iguals.
Però, la cosa es va complicar amb l’arribada d’uns mariachis. Mèrit total el d’aquells homes cantant ranxeres a la piscina amb trenta-tres graus i equipats com dignes hereus de Pedro Infante, però ahí va començar a diluir-se el paradís. De sobte, l’entusiasme dels meus companys d’hamaca tractant de seguir el ritme d’aquelles lletres em va fer veure que els hotels exclusius per a adults poden ser el paradís o poden produir l’efecte contrari. Desconnectar sempre és bona idea, però fer-ho en un lloc que et posa davant la realitat, potser no ho és tant.
En uns dies celebraré el meu cinquanta aniversari i amb diferència era la més jove d’aquell lloc. De sobte el paradís em va portar a reflexionar no sobre com estava de bé en aquell moment, sinó que poc em queda per estar així de bé. Els preadolescents que tinc a casa somien en ser adolescents, després voldran anar un punt més avant també abans d’hora. Arribat el moment desitjaran deixar el singular per a passar al plural, i així successivament anem sempre espentant el temps sense adonar-nos el que deixem d’assaborir i sense atendre els consells dels qui han superat eixes etapes. Tot fins a arribar a eixe punt on el plural ja requereix deixar anar, però on de sobte et topes en un demà que no entusiasma. Ja he creuat la frontera encara que no m’havia parat a pensar que, amb total seguretat, he consumit la major part dels anys bons que em tocaven en el repartiment. El que seria comprovar que estic en eixe punt que mirar enrere esgota i no fa enveja, però mirar avant espanta. Per això, sí o sí, he optat per activar el «mode disfrute màxim» i que siga el que haja de ser!