A només unes hores perquè acabe juny vull pensar que ho superaré altra vegada i que aquesta enyorança que m’envaeix des de fa dies també passarà. Sí, enyore, en majúscules, els dos últims anys i les coses bones que van portar associats com la no celebració de festivals escolars de fi de curs ni graduacions. Uf, on han quedat aquells junys reposats on els grups de whatsapp eren un silenci absolut, no calia posar en marxa la inventiva d’excuses ni havies d’assentir en propostes absurdes per allò de no ser la veu discordant.
Fa anys, juny era la porta a la diversió, l’adeu a la roba, els calcetins i les sabates amb cordó, era el passaport a berenars d’allò més apetitosos on la Nocilla no estava associada exclusivament a les celebracions especials, on els gelats estaven permesos diàriament, la tele es traslladava del saló a la terrassa en les nits, on l’únic que feia por eren les picades de vespa i l’únic que feia fàstic eren les dues hores de digestió reglamentàries. Després van començar a fer por les avaluacions finals i uns quants anys més tard, aquells targetons amb què els amics i familiars et convidaven a bodes que, majoritàriament, suposaven un suplici i acabaven condicionant el pressupost de les teues vacances. Ara juny també pot condicionar el teu pressupost i el que és pitjor, la teua paciència. A les tasques diàries habituals, al juny li has d’afegir aquelles que venen derivades de tenir fills en edat escolar: reunions de fi de curs, excursions de fi de curs, grups de whatsapp extra per a les excursions de fi de curs, avisos per recollir els sobres de matrícula als centres, avisos per a entregar els sobres de matrícula als centres, avisos per a veure les notes finals a Ítaca, avisos per a recollir les notes de manera presencial igualment, avisos perquè els alumnes preparen els llibres que han de tornar, avisos amb les indicacions de quan, com i amb qui han d’entregar els llibres que han de tornar, avisos amb les indicacions de les disfresses per al festival de fi de curs, avisos de l’AMPA amb les opcions d’entrepans a triar en la festa de fi de curs, avisos de l’AMPA per a encarregar quadernets per al curs següent, avisos de votacions internes per a decidir la quantitat establerta per al regal de la tutora o tutor de torn, avisos amb les opcions de possibles regals per a la tutora o tutor de torn… i com a extra, si eres de les afortunades: avisos difícils de catalogar en relació amb l’organització de la graduació del teu fill o filla!! No sé si el cos humà està preparat per a suportar tantes graduacions al llarg de la vida, però l’economia i la paciència d’aquesta mare està més que al límit. Sis graduacions abans d’arribar al final de l’etapa de Secundària, són massa graduacions, de veres. I també, malgrat que això no ho pensa ningú, són massa fotografies perquè eixes criatures patisquen el dia de demà en veure’s amb aquelles borles penjant o amb aquelles túniques heretades, promoció rere promoció, que en compte de goig fan llàstima.
Com en tantes altres coses, allò que va començar com una gràcia als centres educatius ha evolucionat a pitjor, en realitat a molt pitjor, i sembla que ja no hi ha qui ho pare. L’alumnat ha normalitzat la coentor donada l’excitació que s’organitza al voltant d’aquesta cita que supose està a no res de promocionar un graó més fins a arribar a aquells balls de graduació on ells les conviden a elles i passen a recollir-les per casa amb una orquídia, que aquí ja avise, arribarà mig pansida perquè la temperatura no és la mateixa. Vull pensar que tampoc ho és la nostra mentalitat ni les nostres prioritats, però perdoneu que tinga els meus dubtes al respecte.