L’aigua salada no sempre ho cura tot

​Cada matí abans d’anar-me’n a treballar ma mare em fa la mateixa pregunta: «Està ras?» Així de directa, sense el Bon dia de rigor i amb un ull encara mig tancat. Quan torne a l’hora de dinar, l’altra pregunta que no falla és aquella de «S’ha mort algú?» Eixa és la seua única preocupació: el temps. El temps que corre i no perdona, i el temps que condiciona els nostres plans més immediats. Una preocupació que curiosament compartim, sols que per motiu diferent. En el seu cas perquè veu com se li acaba. En el meu perquè em falta per acomplir amb tot el que m’espera diàriament.

Fa uns dies mirava una d’eixes fotos de cap de setmana d’estiu on els meus fills compartien confidències a la platja. Una d’eixes fotos que donaria peu a pensar en una jornada tranquil·la i relaxada, però que distava prou de la realitat. La foto estava feta a les onze i mitja del matí d’un dissabte solejat, però en absolut relaxat. Per sort, això no es pot apreciar a la foto, però abans de plantar el para-sol a la platja, posar cremes solars, distribuir tovalles i ulleres de bany, unflar matalassos de formes impossibles i fer les recomanacions de torn, la jornada havia començat de bon matí, a les set concretament, amb una hora i quaranta minuts exactes de planxa. Sense pensar i sense pel·lícula ambientada en Cornualles de fons perquè els paisatges feren la faena més suportable. Ho sé, soc valenta a més no poder. Però això no és tot.

Em vaig arriscar molt més i vaig posar també dos rentadores, en vaig programar una tercera, vaig deixar preparat postre sorpresa per al dinar familiar de l’endemà, vaig passar la mopa per tot el pis (perquè la Conga encara no ha arribat a la meua vida), vaig estendre la roba que havia tret de les rentadores, arreglar el dormitori extra que hem hagut d’habilitar a casa per a ma mare i fins i tot, em vaig apropar al mercat per uns encàrrecs. Vaja, el que és un pla de dissabte envejable cent per cent. I tot perquè al quart d’hora, després de tenir-ho tot ubicat a la platja començaren les queixes de dos preadolescents que ara sempre tenen plans millors que els que jo puga proposar, i m’obligaren a activar el mode mediadora que, si soc sincera, ja només funciona a base de suborns.

Amb aquest panorama, entendreu que no és que estiga ara en pla negacionista o que vulga portar la contra a Karen Blixen perquè sí, però definitivament discrepe amb ella en això que «la cura per a tot és sempre aigua salada». Done fe que dependrà molt de l’estat de nervis que acumules, i de la companyia que portes o que et trobes casualment en arribar a eixe punt elegit amb l’esperança que les ones s’emporten l’angoixa, l’estrés o eixa combinació de tot junt que, de vegades, per més que mires el mar, l’únic que fa és fer-se més gran.

Triar per a continuar la jornada, i acontentar els teus acompanyants, un restaurant italià amb vistes immillorables i menjar exquisit, tampoc ajuda a superar res si la música de fons s’allunya prou del que requeriria l’ambient. Per més que mentalment poses fe en imaginar la veu de Celentano, el reggaeton s’imposa i finalment t’adones que se t’estan atragantant les anxoves de la Siciliana que tens davant i que et fas les copes de vi doblades a vore si l’alcohol és més poderós que l’aigua salada, però l’únic que aconsegueixes és muntar una coreografia inesperada enmig del restaurant que, possiblement, la resta no acaba d’entendre i damunt acaba amb la teua imatge de persona formal. Sort que això només queda en la teua imaginació i en les pel·lícules, que tampoc crec que ho curen tot, però almenys t’ho fan més fàcil fins que arriben els crèdits finals.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Comparteix