Em creuava fa uns dies a l’eixida de l’ascensor amb la meua veïna Paquita i interiorment li deia: “Collons Paquita, com t’has posat hui, no?” Encara que verbalment això ho vaig gestionar amb un “Xica, Paquita, i eixa elegància? I és que només li faltava haver aprofitat els llums de colors de la decoració nadalenca que encara queda per casa sense guardar; la resta ja ho portava ella damunt. Perles al coll, cardat perfecte de perruqueria amb eixe tocat de tint lila a què tanta devoció li professen les dones majors, bossa de mà amb capacitat infinita ben enfilat, tacons però còmodes i pintallavis discret però cridaner.
“Vaig a conèixer el cura nou!”, em va respondre amb un somriure tan ampli com si el nouvingut fóra Richard Chamberlain en els seus anys de plenitud. Aquell “pájaro espino” que tant feia patir en el seu dia! No tant per la seua conducta sinó de l’enveja de no ser les pecadores que acabàvem descobrint el que amagava aquella sotana.
El cas és que la seua resposta em va fer imaginar Paquita i les amigues a la porta de la sagristia amb la mateixa emoció que si estigueren a la porta del Teatre esperant l’eixida d’Arturo Fernández o Raphael. A certes edats les emocions no cal que estiguen justificades, amb el fet que estiguen ja és suficient. I sí, segurament el cura nou no tinga la veu de Raphael ni la planta d’Arturo Fernández o Richard Chamberlain que totes retenen en la memòria, però en aquell moment era l’excusa perfecta per eixir de casa malgrat el fred.
Ma mare va optar per quedar-se a casa veint La reina del Chantecler en Cine de Barrio, que ella és més de missa dels diumenges per La 2, la qual cosa té una part positiva: no s’arrisca a les temperatures d’aquests dies i les possibles conseqüències. Però també en té una no tan positiva, que és que jo també vaig haver de passar la vesprada de dissabte amb Sara Montiel com la Bella Charito. Les lletres dels cuplés que interpretava no eren aptes per a tots els públics, però ho disfressaven més que Maluma i quedava tot com més natural.
Només el vestuari de Sara ja s’emportaria bona part del pressupost de la pel·lícula perquè s’ha de veure la de canvis de roba de la protagonista! I, mentre, jo pensant: “Llàstima de models que tinc a l’armari”, si total ja veus el pla del cap de setmana! Al final fins i tot desitges que torne el dilluns i, amb ell, la normalitat i enveges Paquita, que té pla i que tal volta no siga La reina del Chantecler, però que, a la seua manera, és la reina de la diversió. Clar que, pensant-ho bé, en Instagram la cosa està tranquil·la, així que sembla que els plans de la resta aquest cap de setmana tampoc no són per a tirar coets o, almenys, no tenen ganes de fingir una diversió que, de vegades, no ho és tant.