La festa del 14

Fer coincidir una jornada electoral amb la de la celebració de l’amor per excel·lència, vulgues que no, té un puntet. A més, afegir-li fer-ho en plena pandèmia incrementa el nivell d’excitació.

Reconec que sempre m’han atret els dies de votació, a excepció dels de l’elecció del president de la comunitat de veïns, tal volta perquè pensar que et pot tocar eixe càrrec és per a començar a plantejar-te mudar-te de l’edifici.

M’agrada eixir a esmorzar de bon matí amb l’excusa de visitar els col·legis electorals més pròxims, preguntar com va la participació a mitjan vesprada i acabar la nit a l’ajuntament veient com arriben les dades i com van canviant les cares d’uns i d’altres, segons siguen els resultats. Un pack que fa emocionant un diumenge qualsevol, encara que només siga per trencar amb la dinàmica de dedicar l’últim dia de la setmana al vermut, el repàs a la premsa i la fastigosa planxa setmanal.

No obstant això, amb el panorama actual i després de veure quin serà l’aspecte que presentaran les meses electorals a Catalunya el pròxim diumenge, això s’allunyarà prou d’una jornada electoral a l’ús. Apropar-te a depositar el vot a l’urna serà per a pensar-s’ho bé en no tenir clar fins l’últim moment si el president de la mesa et demanarà el DNI o la vesícula abans d’introduir la papereta.

Així les coses, i malgrat que a primera vista política i amor no semblen una combinació factible, està clar que l’elecció de la data, més que una coincidència, ha estat una decisió ben encertada, ja que votar en aquesta ocasió, més que mai, serà una prova d’amor en tota regla. I sí, també tot un risc com qualsevol relació que es pree.

Si fora jo la que estiguera convocada a les urnes en aquesta ocasió, realment no sé què faria. M’imagine apropant-me a la mesa amb la meua papereta a la mà i amb totes aquelles persones envasades al buit dins dels seus EPIS i esperant-me com si de sobte ja no fora jo, sinó aquell pobre extraterrestre que pregava tornar a eixe lloc d’on nosaltres ara estem desitjant eixir: casa. Però eixir amb seguretat, amb totes les garanties i per a poder fer qualsevol cosa, no exclusivament per a votar. Prohibir totes les festes a excepció de l’anomenada festa de la democràcia, vulguem o no, un poc difícil d’entendre sí que és. Com també ho va ser allò d’anunciar que acudir a un míting convalidava per saltar-se les restriccions perimetrals, com si les paraules dels polítics tingueren un efecte superior a les d’eixes vacunes que esperem per poder oblidar-nos dels límits territorials i afectius que ens condicionen la vida des de fa massa temps.

Si normalment la majoria de la població és al·lèrgica a les eleccions de membres de meses electorals, entenc perfectament la preocupació dels que l’atzar ha col·locat en aquesta ocasió en eixe llistat d’elegits i que comptaran, a més, amb l’afegit d’haver d’esquivar un virus que no saps per on pot venir, i d’haver d’esbrinar si qui s’amaga darrere de la mascareta és o no és el que figura a la fotografia del DNI sol·licitat prèviament per poder exercir el dret al vot. Una comprovació de per si complicada en alguns casos, i que ara ja passa a ser de nota.

De tota manera, allò de les eleccions catalanes només ho mire amb incredulitat, però des de la distància perquè no em toca decidir què fer arribat el moment. Serà un diumenge més de planxa, sols que amb qualsevol sèrie de fons, ja que a la televisió tot seran dades i més dades. Xifres de contagis i de vots que contribuiran a fer més gris la vesprada sense necessitat i que, fins i tot en els últims temps, m’han fet enyorar aquell “carrusel deportivo” de la meua infantesa que feia ràbia, perquè significava el punt final del cap de setmana, però això sí, d’uns caps de setmana ben diferents.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Comparteix