Des que arribara el confinament la cinquena fila del Teatre va quedar buida. Ara hi ha altres que aplaudeixen des d’aquest lloc, però ja no són les habituals. La cinquena fila estava reservada per a elles. Les primeres que compraven les seues localitats en veure la programació mensual. Sempre al mateix punt i assegudes en el mateix ordre, que amb la pràctica els permetia encaixar les cames dificultoses d’unes amb els braços tremolosos de les altres en una partida de tetris peculiar no exempta d’admiració pels que observaven des dels voltants.
Després del confinament la fila cinc ja no va tornar a ser la mateixa. Unes van deixar d’anar al Teatre perquè el seu reservat va passar a estar ben allunyat. Les altres perquè sense les unes, el grup ja no era un grup.
Fins aquell moment la seua fidelitat estava més que demostrada. Feia igual quina fora l’oferta cultural, qualsevol proposta era vàlida en tant que es convertia en l’excusa perfecta per a obrir l’armari i mudar-se, per a xarrar durant el trajecte i per a mostrar a la resta de públic que com el Dúo Dinámico encara resistien. Era la seua particular posada en escena que, com marca la tradició, portava associada també banda sonora pròpia amb l’embolcall d’aquell caramel que, en algun moment donat, irrompia en el silenci de la sala restant-li protagonisme a l’acció que es representava dalt de l’escenari.
Després, en acabar la representació, les menys perjudicades agafaven a les altres del braç, i començava la retirada. Cadascuna tornava a eixa casa on ja no hi havia aplaudiments, riures, ni vestuaris cridaners, però on cada dia continuaven entestades en fer que s’alçara el teló i continuara l’espectacle.
La viudetat i la proximitat del barri havien fet de nexe d’unió de totes elles, i sense adonar-se’n eren els requisits fonamentals per a ingressar en aquella colla les components de la qual renyien com si tingueren cinc anys i es necessitaven com els noranta que tenien. Una unió que els va permetre crear les seues pròpies tradicions i adonar-se que gaudir no sols era possible a les pel·lícules, que a banda de criar i treballar en l’ombra sota aquell epígraf de «sus labores», com havien fet durant tota la seua vida, gaudir i fer plans amb les amigues també era una opció.
Eren la fila cinc al Teatre i la fila u a qualsevol carrer per on passara aquella processó o desfilada que marcava el calendari festiu. Elles mateixes es procuraven la seua llotja traient al carrer les cadires de casa per a seguir amb tranquil·litat l’acte de torn, fins que van començar els adeus i les preguntes sobre quina seria la següent.
Fa uns dies, una altra de les amigues de ma mare i integrant d’aquella colla va posar el punt final a la seua biografia, i de nou va ser com tornar a perdre una part més d’ella. Tal volta perquè els últims anys van fer de totes una, perquè veure-les juntes era veure que, malgrat les penes i els dolors, la felicitat havia sabut acomodar-se perfectament entre l’artrosi i les cataractes. Potser perquè cada vegada que el grup va reduint-se un poc més també ho fa el barri, perquè elles que van omplir els carrers de xiquets, de plantes a la porta de casa els dies de pluja, de celebracions i disgustos compartits, ara tanquen portes i vida a un nucli antic on ja no són elles les protagonistes, sinó els cartells de les immobiliàries que tracten d’atraure compradors i una vida que ja no serà la mateixa, com tampoc ho és la cinquena fila del Teatre. Hui, Dia de la Dona, com cada dia que entre al Teatre o com cada dia que passege per qualsevol carrer del nucli antic, la meua mirada està també en totes elles.