Entrem ja en la tercera setmana sense classe i de moment anem superant el dia a dia, no sense dificultats, amb l’enyorança d’aquells estius d’infantesa quan l’únic que necessitaves era un banyador, un altre de recanvi i, en el meu cas, molta paciència per a fer front a les contínues advertències de ma mare, «ix de l’aigua que ja està bé», «fes el favor que tens els llavis morats», «encara no pots banyar-te que no han passat dos hores», «ara a fer una siesta que fa molta calor per a eixir al carrer», «altre gelat? Ni pensar-ho, que després et farà mal la panxa»… i així tota una retafila d’inconvenients que si els tenies en compte eren suficients perquè l’estiu fera més por que l’home del sac.
L’estiu era felicitat, però també angoixa per no saber en quin moment arribaria eixe temut «tall de digestió» que mencionaven constantment, i per les vespes, que vulgues que no, feien respecte. Però pel que fa a les picades sabies que només que ta mare et passara un all per la picada ja estava tot solucionat. Molt menys traumàtic que un «tall de digestió», del qual escoltàvem moltes històries, però mai li havíem posat cara.
Altres insectes més agradables de l’estiu eren aquells cuquets de llum que ens sorprenien a les nits amagats en qualsevol forat, però fa anys que ja no ens visiten, i realment no sé ben bé si eren producte de la meua imaginació o si veritablement existien.
El que no existien, almenys als pobles, eren les cremes per al sol. Potser estàvem fets d’una pasta especial, però ens passàvem el dia a ple sol amb el mateix grau de preocupacions que de protecció, i tan contents.
L’estiu també era temps de compartir en família retransmissions d’esdeveniments destacats, tant s’hi valia un mundial de futbol o una boda reial com la de Diana i Carlos d’Anglaterra. Tots allà pegats davant la pantalla i meravellats per la facilitat dels anglesos per a aplicar la hipèrbole a tots i cadascun dels detalls d’eixes cerimònies, ja fora a les mànegues del vestit de la núvia, als detalls florals de la catedral o a les pameles de les convidades. Per alguna cosa diu el meu amic Rafa que, arribat el moment, ell no es perdrà per res del món el soterrar de la Reina Isabel. Només pregue que siga quan les mascaretes siguen història perquè restarien glamur a la posada en escena.
Com de lluny queden aquells estius! I que prop l’angoixa, no pels talls de digestió, sinó per la impossibilitat de compaginar la quantitat d’hores lliures dels teus fills i la jornada laboral.
Així les coses, actualment, el meu kit de supervivència per a l’estiu inclou, bàsicament, paciència, resignació i un toc de culpabilitat que ja ve de fàbrica. Cadascú al seu kit inclou el que li preocupa; per a ma mare per exemple, el kit bàsic d’estiu, a hores d’ara, es limita als objectes que no falten a la tauleta que té al costat del seu balancí i que està format per un paquet de mocadors, la paleta per a matar mosques, un ventall en condicions, el pastiller amb les municions del dia, i una orxata amb fartons arribada l’hora del berenar. Amb això ja està servida. Bé, amb això i amb les seues normes estivals aplicades ara als nets que són els que ho pateixen. Passen els anys, però la inventiva per a incrementar la llista de prohibicions estiuenques no acaba. Fa uns dies va afegir el de «no entres encara a la piscina que l’aigua encara no està calenta!». Quasi res! A veure qui ho supera!