Fa unes setmanes assistia a la xarrada d’una escriptora a qui llançaven una pregunta des del públic que em va cridar l’atenció per la forma i pel fons a parts iguals: «¿Has escrito algo en valenciano?». Una simple pregunta que només amagava curiositat i que contrastava amb el menyspreu de «¿por qué escribes en valenciano?» o «¿por qué no te pasas al castellano?» que estem acostumades a patir les qui escrivim en la nostra llengua. Algunes reaccions del públic davant la resposta mereixerien altre article, però millor ho deixem córrer.
Als pocs dies, en altra presentació d’un llibre, el que atreia la meua atenció era l’esforç que feia el presentador de l’acte per a justificar la seua presència i participació en la presentació d’un llibre en valencià. Un esforç que arredonia qualificant aquella lectura com «un valencià fàcil». Fàcil? De veres? Des d’aleshores em pregunte quin és el valencià fàcil i quin és el difícil. I si també hi ha un castellà fàcil i un de difícil, o si només en aquest cas està permés parlar de culte i col·loquial. O si totes les lectures, només pel fet d’estar escrites en castellà, ja són assequibles, utilitzen el llenguatge que utilitzen.
Uf, eixa necessitat constant de justificar! Si a més, majoritàriament escrius humor, ja has de fer doble feina, perquè l’humor, com la llengua, sempre s’ha de justificar. Allò de fer humor i a més ser dona, com en el cas anterior, també ho deixem per a un altre dia.
Els drames no necessiten justificació, són drames i amb això ja ho tenen tot guanyat. Els fets històrics tampoc necessiten de més explicacions, donem per bones les versions que ens han arribat i punt.
Tenim una facilitat sorprenent per a oblidar com és d’important posar un somriure a la vida i fer l’humor les màximes vegades possibles, perquè a la llarga els records que atresorem amb més estima són precisament aquests, els que ens arranquen una rialla espontània quan més ho necessitem. De drames en portem tots algun que altre carregat a la motxilla però, afortunadament, també portem riures que, en major o menor mesura, són els que fan que puguem suportar els drames o, almenys, posar-li pedaços perquè cicatritzen a poc a poc.
Aquests dies, la que espere siga la meua pròxima novel·la va avançant i els personatges que ja tenen vida pròpia fan que no pare de riure amb les seues ocurrències, la qual cosa em porta a preguntar-me fins a quin punt eixes ocurrències són encara meues o han passat a ser d’ells en exclusivitat. Ric a cada paràgraf a l’espera que després eixos riures siguen compartits amb els lectors i les lectores, sense més pretensions que aspirar a generar moments plaents. I ahí m’empadrone, en fer l’humor i en fer-lo en la meua llengua, en fer el que vull i com vull sense caldre més explicacions al respecte. Perquè el valencià és la banda sonora de la meua vida, des dels bonegons de ma mare fins als que ara protagonitze jo amb els meus fills com a destinataris. És per això que reivindique per ambdós l’espai que mereixen sense necessitat de justificacions innecessàries.
A uns dies de rebre el nou any no em marque cap propòsit, entre altres coses perquè amb l’edat t’adones que les il·lusions muten a desenganys fàcilment, i sí, també perquè 2023 és any electoral i els anys electorals venen carregats d’un cinisme a cabassades que enrareix l’aire i les amistats en un no-res. Però estaria bé, molt bé, que desapareguera la necessitat de justificar coses com aquestes.